L’exposició “Ifni. La mili africana dels catalans” que el Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona presenta a la seva seu del carrer Montcada, és un bon exemple de la funció que els museus juguen en la nostra societat avui en dia. En aquest cas es tracta de treure a la llum una història oblidada i, per tant, desconeguda, i de fer-ho amb una mirada crítica per tal de provocar la reflexió.

També és un bon exemple de com, amb pocs mitjans, es pot dissenyar una exposició eficaç quan parteixes d’un coneixement detallat del tema que vols tractar i ets capaç de construir un relat coherent que combina l’emotivitat amb el rigor històric.
Aquest coneixement ha permès seleccionar una esplèndida col·lecció de fotografies, i ha permès recollir el testimoni dels protagonistes directes de la història, és a dir, soldats que van fer el servei militar a Sidi Ifni. El seu testimoni és el veritable fil conductor de l’exposició, doncs la seva revelació posa en evidència l’estat de guerra que es va viure durant dècades en aquella colònia, una guerra amagada, silenciada i, finalment oblidada, la darrera guerra colonial espanyola.
Escenografies minimalistes envoltades de fotografies de gran format són els recursos encarregats de generar l’espai expositiu. Aquest espai es complementa amb vitrines on s’exhibeixen objectes representatius, jaquetes, barrets, cartes o la creu de fusta improvisada que un soldat va recuperar abans de que l’exèrcit abandonés la colònia.
El format audiovisual també és present a l’exposició en una sèrie de pantalles o es poden veure, de manera individual, diferents vídeos amb els testimonis recollits en l’actualitat de soldats que van fer el servei militar a Ifni, un altre vídeo on es veuen avui en dia les restes de les construccions colonials espanyoles (especialment significatives son les imatges de telefèric construït per descarregar els vaixells) i altres vídeos fets a partir dels repertoris fotogràfics utilitzats per a l’exposició.
El testimoni dels antics soldats és tan potent que crec que hauria merescut un recurs expositiu més important. És a dir, enlloc de presentar-se en una pantalla petita per a ser vistos i escoltats de manera individual, hagués estat més eficaç un àmbit expositiu amb un caràcter més cinematogràfic, amb la projecció d’una producció audiovisual muntada a partir de la combinació de testimonis i imatges, deixant com a complement de l’àmbit un interactiu amb tots els testimonis recollits en vídeo per a que els usuaris poguessin triar.
Un altre aspecte que em sembla que cal comentar, un cop vista l’exposició, és la poca significació del títol. “Ifni. La mili africana dels catalans” convida a pensar en una exposició d’anècdotes sobre el servei militar i la veritat és que l’exposició està a anys llum d’això. El fil conductor de l’exposició no es la “mili”, sinó la singularitat d’aquesta “mili”, a la llunyana Àfrica, en un indret en guerra. No sé com es va triar el títol però crec que és poc representatiu del tema principal que està més orientat als conceptes de colonialisme i guerra colonial. Molts cops el títol d’una exposició obeeix a una estratègia de màrqueting. En aquest cas, em costa imaginar quina és a l’estratègia a no ser que es pensés que el públic objectiu són els antics soldats i els seus familiars.