L’Escola de Patrimoni de Barcelona i la modernització de la formació en patrimoni cultural a Espanya

Manel Miró, Barcelona 20 de setembre de 2013

A principis dels 90 del segle passat vaig tenir la fortuna d’assistir primer com a alumne i de participar després com a docent a l’Escola de Patrimoni de Barcelona, en el seu moment la iniciativa formativa més innovadora en patrimoni cultural que havia tingut lloc a Espanya i que encara avui, per a mi, és un referent d’avantguarda en aquest camp. Malgrat el seu caràcter innovador i avantguardista, l’Escola de Patrimoni de Barcelona ha deixat molt poc rastre a Internet, potser perquè la seva vida va ser molt breu i es va donar en un període en què Internet estava encara en bolquers a Espanya. La veritat és que la constatació d’aquest fet ha estat el que m’ha portat a escriure aquest post.

D'esquerra a dreta, Jordi Padró, Frans Schouten i Tomislav Sola, tres destacats professors de l'Escola de Patrimoni de Barcelona

D’esquerra a dreta, Jordi Padró, Frans Schouten i Tomislav Zola, tres destacats professors de l’Escola de Patrimoni de Barcelona

L’Escola de Patrimoni de Barcelona va funcionar entre 1991 i 1994 gràcies al finançament del Fons Social Europeu (FSE), a l’Ajuntament de Barcelona, que la va albergar a les seves dependències del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona), i a la Fundació Centre Europeu del Patrimoni (FCEP) dirigida per Xavier Ballbé, veritable impulsor de la idea, que es va ocupar de dissenyar la seva oferta de cursos i de dotar-la d’un staff directiu i d’un equip de professors de reconegut prestigi liderats pel museòleg holandès Frans Schouten.

El programa formatiu de l’Escola de Patrimoni de Barcelona es va dissenyar en base a l’experiència internacional existent a principis dels noranta i a les conclusions d’un estudi sobre els perfils dels nous professionals del patrimoni que vam realitzem a la FCEP i que va servir com a punt de partida per presentar l’escola a les institucions i per dissenyar els continguts formatius de cada curs. Aquest estudi es pot obtenir al següent enllaç:

PERFIL NOUS PROFESSIONALS DEL PATRIMONI

Durant els seus cinc anys d’existència, l’Escola de Patrimoni de Barcelona va realitzar quatre edicions del “Curs d’iniciació a la gestió del patrimoni cultural”, dues edicions del “Curs d’especialització en conservació preventiva del patrimoni”, dues edicions del “Curs d’especialització en documentació del patrimoni “, dues edicions del” Curs d’especialització en interpretació del patrimoni “. Completant aquesta oferta formativa de llarga durada (tres mesos), es va dur a terme també una edició del “Curs d’alta direcció de museus i equipaments patrimonials”. Per aquests cursos van passar més de tres-cents alumnes.

L’oferta formativa de l’Escola de Patrimoni de Barcelona es completava amb diversos cursos monogràfics d’una setmana de durada dedicats a temàtiques especialitzades com la il·luminació de vitrines en museus, l’embalatge d’obres d’art o la redacció d’un projecte museològic, seminari aquest últim del qual es van dur a terme nombroses edicions, algunes d’elles fora de Barcelona, en diverses ciutats espanyoles.

Vist amb la perspectiva dels gairebé vint anys que han passat des de la seva  desaparició, el més interessant de l’experiència de l’Escola de Patrimoni de Barcelona va ser la seva vessant professional. D’una banda, volia esdevenir una plataforma de formació estable i organitzada per a llicenciats universitaris que volien orientar el seu futur professional en el camp de la gestió del patrimoni. D’altra banda, també volia ser un espai de formació contínua on els professionals del sector hi poguessin acudir per a modernitzar i reciclar els seus coneixements.

La clara orientació professional que va inspirar el programa formatiu de l’Escola de Patrimoni de Barcelona s’assentava en la creença (compartida per tot l’staff directiu i el grup de professors) que el sector del patrimoni a Espanya viuria una expansió extraordinària al segle XXI, a remolc del gran creixement que el turisme i el consum cultural estaven experimentant ja des de mitjans dels 90 i que el clima d’enriquiment de la societat espanyola feia suposar que s’incrementaria.

Influenciada per aquest clima i per la il·lusió de modernitzar el sector del patrimoni a Espanya, l’Escola de Patrimoni de Barcelona es va preparar per a formar els nombrosos professionals que farien falta en el camp de la gestió del patrimoni: directors, conservadors, documentalistes, gestors, intèrprets, planificadors, animadors, auxiliars de museus, etc.

Aquests nous professionals, en primer lloc, haurien d’assumir el repte de redactar els cada cop més nombrosos projectes de “valorització” del patrimoni que s’impulsaven des de les flamants agències de desenvolupament local, nodrides pels fons que arribaven des de la Unió Europea. En segon lloc, caldrien també professionals qualificats per a gestionar els nombrosos equipaments que s’estaven creant i els més nombrosos encara que es crearien durant la primera dècada del segle XXI.

Malauradament, les il·lusions i expectatives que van impulsar la creació de l’Escola de Patrimoni de Barcelona van acabar esvaint-se de la mateixa manera que ho va fer l’Escola. El finançament del Fons Social Europeu que l’havia fet possible va desaparèixer amb la crisi post-olímpica del 93 que va afavorir la retallada de despeses socials considerades no imprescindibles.

A la pèrdua del finançament s’hi va sumar la proliferació d’estudis de postgrau i màsters de gestió cultural i patrimonial que es van crear a les universitats espanyoles (el primer màster de gestió cultural a Espanya es va impartir a la Universitat de Barcelona entre 1989 i 1991). Seria fàcil pensar que aquesta proliferació fou un reconeixement implícit a l’encert de l’Escola de Patrimoni de Barcelona a l’hora de crear una oferta formativa especialitzada en el camp de la gestió dels béns culturals. Però de fet, l’exemple i l’ideari de l’Escola, salvant honroses excepcions, no va tenir continuïtat en aquesta oferta de màsters i postgraus sorgida de les universitats espanyoles. En la seva majoria, l’oferta formativa universitària en el camp del patrimoni no es va dissenyar des d’una perspectiva professional sinó acadèmica, és a dir, no es va pensar des d’un coneixement dels perfils professionals que demanava el mercat de treball sinó des del coneixement acadèmic de les disciplines que integren la gestió del patrimoni. El resultat d’aquest enfocament ha estat un retard en el necessari procés d’especialització dels professionals del patrimoni que s’ha vist agreujat perquè les expectatives de creixement del sector finalment no s’han aconseguit ¿Què ha fallat per a que aquestes expectatives no s’hagin complert? La resposta no és fàcil ni curta, així que la deixaré per un altre post.

ponencia formacion

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s