Publico avui un escrit de l’any 1986 realitzat a l’inici de la meva recerca sobre la transformació del paisatge empordanès entre el Mon Antic i l’Edat mitjana. L’objectiu d’aquesta recerca era establir un model teòric que permetés explicar la transformació social a partir de les restes arqueològiques. Per facilitar la tasca m’havia centrat en una geografia concreta, fàcilment abastable, com si es tractés d’un experiment de laboratori.

Model teòric d’evolució social a partir de les restes arqueològiques: l’Empordà des del Bronze Final a la Colonització Grega

Abans d’establir les conseqüències de la colonització grega hauríem de conèixer: a) els supòsits sobre els que s’establia la diferenciació social entre els ibers; b)  les formes de propietat; c) les produccions i relacions comercials. Aquests tres punts ens permetrien definir un mode de producció. Donada la manca de documentació escrita (epigràfica, històrica, documental) ens hem de cenyir a la documentació arqueològica. El mateix fet de la manca de documents escrits és una pista a tenir en compte. Hem de partir, en primer lloc, d’un mapa dels assentaments ibèrics on es defineixin: tipus i situació. Aquest mapa ens mostraria la relació: espai – recursos. L’estudi de les restes excavades als poblats ens donaria  informació sobre l’organització de la societat. Posteriorment, l’anàlisi de les peces trobades ens hauria d’informar sobre el comerç i la producció.

Quan aquests estudis s’han fet s’ha arribat a la següent conclusió: en un primer moment, anterior i contemporani a la colonització, ens trobem amb poblats enturonats, formats per cases que donada la seva capacitat i un complex sistema d’estances ens fan pensar en unitats socials del tipus de “família extensa”,   és a dir, estaríem davant un sistema de llinatge. En aquest estadi evolutiu es podria parlar de grups de 15 ó 20 persones units ancestralment a la unitat de la casa i que posseeixen i hereten conjuntament la propietat. En aquest model familiar i social s’exigiria una reciprocitat de dependència dintre del grup. Així, els camps de sitges com el de Pontós ens farien pensar en una propietat comunitària, si be la repartició d’aquestes collites desconeixem sobre quins supòsits es feia. Les fonts de riquesa de la població ibèrica empordanesa rau en l’agricultura i la ramaderia. L’Empordà no comptava amb cap districte miner important. La població treballava majoritàriament al camp i a la casa. L’arqueologia només ens ha deixat dues evidències de treball especialitzat: la ceràmica i la metal·lúrgia. Donada la inexistència de mines és molt probable que els ibers empordanesos aconseguissin el metall mitjançant el comerç. En canvi, ceràmica produïda a Ullastret s’ha trobat per tot l’Empordà i el Llenguadoc.

Es fa difícil poder establir un model polític per aquesta població contemporània a la colonització grega. El fet de que la població ibèrica empordanesa, en època històrica, rebi el nom genèric d’indigets ens fa pensar en una agrupació clànica. Podem pensar en grups d’homes lliures, guerrers i agricultors, que es reunien en assemblees conduïdes per un consell d’ancians. En front d’aquest sistema, a l’interior semblen desenvolupar-se uns processos de transformació de poder en mans de cabdills. Però el que ara ens interessa és l’Empordà i per tant, la costa. Resumim: en el moment de la colonització ens trobem a l’Empordà amb una població repartida en poblats, que viu de l’agricultura i la ramaderia. Els poblats agrupen vàries famílies del tipus “articulada o estesa”. El principi d’autoritat vindria donat per l’edat. La reunió dels membres de major edat del poblat formaria el consell d’ancians. Les relacions socials vindrien determinades per vincles de sang, la propietat és posseïda i heretada conjuntament. No podem afirmar l’existència d’una diferenciació social per la riquesa entre els membres del grup. Així mateix,  tampoc es pot afirmar d’una manera clara una especialització del treball. Només dues activitats en serien susceptibles: la ceràmica i la metal·lúrgia. Si bé la primera té una important difusió a partir d’Ullastret per tot l’Empordà i el Llenguadoc, la segona, donada la manca de matèries primes, va haver de ser relegada a l’intercanvi comercial.

El que sí es pot afirmar és una diferenciació sexual del treball: l’home dedicat bàsicament a les feines del camp; la dona, a transformar les matèries primes del camp i el corral. En totes les cases excavades es troba instrumental tèxtil i estris de cuina.

El fet que la població empordanesa rebés el nom genèric d’indigetes, fa pensar en una agrupació política de caràcter tribal, és a dir, una comunitat unida per vincles de sang que té en comú un mateix ascendent. Seria molt interessant poder comptar amb alguna mostra d’aquest sentiment de llinatge comú que sovint és explicat mitjançant una llegenda que parla d’un avantpassat mític. Les relacions entre els diferents poblats que es deriven d’un mateix llinatge no estan definides. Cal pensar que cada poblat tindria un govern autònom, compost pel consell d’ancians i l’assemblea dels homes lliures.

Un cop hem intentat sistematitzar el funcionament social indigeta, podem respondre als tres interrogants que ens fèiem al principi de l’exposició, per poder definir el mode de producció:

a) La diferenciació social està en relació amb la situació dins el grup familiar, és a dir, ve condicionada per les relacions de parentiu. Si bé tenim indicis d’una diferenciació sexual del treball, d’aquesta no en podem derivar una diferenciació social. La comparació de la formació familiar indigeta amb d’altres de similars conegudes ens podria portar a la conclusió d’un incipient masclisme derivat del caràcter patrilocal de la família. Aquest masclisme quedaria palès en la manca de representativitat política de les dones, excloses del consell d’ancians i de l’assemblea de ciutadans. Ara bé, això no són més que hipòtesis, que els textos més tardans dels geògrafs romans semblen confirmar.

b) Pel que fa a les formes de propietat, hem vist com en aquestes formacions familiars la propietat no és individual sinó comunal. No podem afirmar tampoc que existeixi una propietat de cada família. El que caldria saber, i no podem contestar, és com es repartien els excedents de la producció. Ara bé, si, com hem vist, no existeix una diferenciació social per la riquesa, d’això se’n derivaria un repartiment igualitari de l’excedent.

c) Només ens resta definir el capítol de producció i relacions comercials. L’Empordà és una zona que d’ençà els inicis de l’Edat del Ferro es converteix en apte per les activitats agrícoles. La dessecació dels llacs que cobrien la plana no fou una conquesta humana sinó un fenomen natural. La producció agrícola vindria determinada per les condicions climàtiques del lloc, les quals defineixen un tipus d’agricultura anomenat mediterrani: cereal i llegum. Una activitat ramadera seria el complement dels treballs agrícoles, així ho demostren els corrals adossats a les cases excavades. Pel que fa al comerç, la manca de matèries primes metal·lúrgiques i l’existència als poblats de materials de ferro són una prova irrefutable de contactes comercials dels que caldria estudiar les direccions.

Ara arribem al punt més delicat de l’exposició: donar un nom a aquest mode de producció. Per fer-ho ens podem servir de definicions ja establertes. La que s’adapta millor a les nostres necessitats és la de comunitat primitiva: “La propiedad del suelo pertenece a la comunidad entera y la pertenencia a la comunidad es así la condición para el individuo de la posesión  (individual) del suelo” (M. Godelier. Esquemas de evolución de las sociedades, Madrid, 1974, p.20).

Damunt d’aquesta comunitat primitiva actuarà la colonització grega com a motor evolutiu. Seguint a M. Godelier: l’evolució de la comunitat primitiva està lligada al desenvolupament de les noves formes de producció (agricultura, ramaderia, artesanat) i va en el doble sentit de l’extensió de la possessió i de la propietat individual dels béns i de la transformació de les velles relacions familiars. El problema que cal resoldre, doncs, és cóm es poden apreciar arqueològicament aquests canvis?

En primer lloc les relacions familiars. La colonització grega aportà un incentiu econòmic que quedaria reflectit en un augment del nivell de vida però, per aconseguir-lo, calia  proveir-se d’un excedent de la producció. La vella relació familiar limitava les possibilitats d’enriquiment individual a l’estar sotmesa a unes obligacions i a unes rígides jerarquitzacions dins l’escala familiar. És possible que les millores en el nivell de vida que van aportar els contactes amb els grecs despertessin l’incentiu individual dins els membres de la família extensa i que introduís un nou concepte del rendiment del treball: a més treball, més beneficis. Aquesta nova mentalitat tindria com a conseqüència última el trencament de la solidaritat del grup familiar i la disgregació d’aquest en formacions més reduïdes. És a dir, estaríem davant la transformació de la família articulada o extensa en la família  conjugal o nuclear, formada per una parella i els fills solters. Arqueològicament, això quedaria reflectit en les transformacions que es detecten a l’estructura de la casa. D’ençà el segle VI (arribada dels foceus a l’Empordà) es detecta a tota l’àrea ibèrica la difusió d’una nova estructura de casa amb una clara influència del mègaron grec.

Aquesta nova estructura de la casa ve a substituir la de l’etapa anterior, composta per un complex nombre d’estances. L’arqueologia podria aportar dades molt interessants.  Seria necessària una estadística on es reflectís la diversitat de les dimensions de les cases als poblats. Un exemple. El poblat fortificat ibèric del Puig Castellet, datat entre el 250 i el 215 a. C., presenta una organització molt interessant per a la nostra hipòtesi.

Poblat ibèric de Puig Castellet (Lloret de Mar)

La superfície excavada ha tret a la llum un recinte fortificat de forma rectangular dividit en varies estances organitzades al voltant del pati central. De les 6 estances excavades una és una torre i les altres cinc són habitatges. Dels cinc habitatges n’hi ha dos que superen els 33 m² de superfície, mentre els 3 restants no superen els 24 m². El més important a destacar és que tots cinc mostren les influències del mègaron que abans esmentàvem. Així mateix, tots cinc estan pensats per donar allotjament a famílies reduïdes del tipus nuclear. Donada la data tardana d’aquest poblat, podríem suposar  que ens està parlant d’un fet consumat, és a dir, la definitiva desintegració de la família extensa. Aquest procés , iniciat al segle VI aC, apareix ja acabat el segle III aC. Podem pensar que es tracti d’una evolució interna, però sense dubte l’estímul grec apareix com fonamental.

La transformació de les relacions familiars està directament relacionada amb un canvi en les formes de propietat, de producció i d’intercanvi. Especialment, pel que fa a la producció, es deixarà sentir el pes de la colonització. Les necessitats de les colònies gregues marcaran la pauta en aquest sentit, amb unes repercussions que tindran una importància fonamental en l’evolució  històrica empordanesa fins ben entrada l’Edat mitjana. Aquest fet que ara apuntàvem s’inclou dins la dinàmica de les relacions entre Orient i Occident durant l’Antiguitat, relacions que tant tenen a veure amb l’aparició i el desenvolupament del feudalisme. Però no ens apartem del nostre fil argumental.

Parlem ara de les transformacions en les formes de propietat. Hem vist com en l’estadi evolutiu anterior la propietat era col·lectiva. El trencament de la formació familiar extensa fa pensar en l’aparició de formes de propietat individual. És a dir, si s’accepta dins el grup que a més treball més benefici, és de suposar que es delimités de forma més o menys precisa l’àmbit del treball per poder determinar els beneficis. Arqueològicament aquest canvi en la forma de propietat vindria exemplificat per l’abandó dels camps de sitges i l’aparició de sitges de marcat caràcter individual. La privatització de la propietat seria el pas decisiu per l’aparició d’una diferenciació social basada en la riquesa. Prenent de nou com exemple el poblat del Puig Castellet, es pot establir una relació directa entre superfície de la casa i materials d’importació; quant més gran es la superfície mes gran és el nombre de materials importats recollits a la casa. Aquesta hipòtesi s’hauria de comprovar també amb l’estudi de les necròpolis. Aquestes podrien aportar dades molt precioses sobre l’incipient diferenciació social per mig de la riquesa. Quedaria per veure com va afectar aquesta diferenciació social a l’organització política dels poblats i a la lluita pel poder dins de cada tribu, sempre i quan aquestes haguessin perdurat. Les cròniques de la conquesta romana ho deixen ban clar pel que fa als pobles ibers de l’interior però no tant per als pobles ibers de la costa.

Pel que fa a la producció, els estudis de paleoecologia aniran traient-ne l’entrellat. Més difícil encara és rastrejar arqueològicament les repercussions de la colonització. En primer lloc la metal·lúrgia del ferro. És difícil saber qui la va introduir, si els indoeuropeus o els fenicis i grecs. El que sembla clar és que van ser els segons qui la van comercialitzar. Pel que fa a l’Empordà es difícil endevinar amb què es pagaven les importacions de ferro. Si bé les ciutats gregues orientals sempre foren deficitàries en cereals, és més lògic pensar que d’ençà la colonització de la Magna Grècia seria absurd pensar en exportacions cerealístiques empordaneses però potser, l’assentament grec, d’ençà la seva fundació, es va convertir en un important centre consumidor de la producció agrícola empordanesa. S’ha dit i repetit que la colònia grega d’Empúries mai va tenir el caràcter de fundació colonial agrícola, sinó que els motius de la seva fundació obeïen a interessos comercials. Els grecs que es van assentar a Empúries no eren pagesos, eren comerciants. Les bones relacions que d’ençà el primer moment van tenir amb els indigets van fer possible l’abastament de la ciutat. Per altra banda l’Empordà comptava amb una riquesa natural importantíssima al món antic:  la sal, J. Rovira i E. Sanmartí en el seu importantíssim article sobre els orígens de l’Empúries precolonial i colonial, han posat de manifest que la sal es comptava entre els principals motius que van fer escollir Empúries per assentar-se.

Empúries, la Neapolis (L'Escala)

Així doncs, tenim com a l’Empordà la colonització grega actua com incentiu econòmic activant l’augment de la producció (des de la seva fundació creix el poblament de la colònia de manera considerable, convertint-se amb un nou nucli de població, l’alimentació del qual va fer necessari un augment de la producció) i aportant els materials (metalls) per fer-ho possible. S’hauria d’estudiar la forma d’explotació de les salines i la introducció de nous cultius (vinya, olivera), així com les relacions que s’estableixen entre colonitzadors i indígenes. Com ja hem apuntat més amunt, la principal conseqüència derivada de la colonització grega a l’Empordà fou el trencament de les velles relacions familiars i l’aparició de formes de propietat individual. Tot això  contribuiria al desenvolupament de la diferenciació social (mai molt accentuada), la qual juntament amb l’aparició de la figura del “soldat guerrer” i la inexistència de proves que testifiquin la presència de reietons ens faria pensar en l’existència de formacions socials força democràtiques. Els vincles de sang serien substituïts per lligams polítics, i la solidaritat tribal per les relacions econòmiques (d’intercanvi).

La millor prova de tot el que estem dient és el poblat ibèric d’Ullastret. La seva excavació ha posat de manifest una ciutat on apareixen les restes arqueològiques que ens permeten concretar materialment els canvis en la formació social que fins ara comentàvem. És una llàstima que encara no s’hagi pogut excavar la totalitat del poblat, però el que coneix és ja prou significatiu.

L'oppidum indiget d'Ullastret

A Ullastret trobem un nucli de població pensat urbanísticament: una muralla que envolta la ciutat i un sistema coherent de carrers que organitza la distribució de les cases. Aquestes solen tenir més d’una estança però estan lluny de les construccions anteriors, estan pensades per a que hi visquin famílies nuclears. La distribució de l’aigua està pensada comunitàriament: cisternes per emmagatzemar l’aigua i canonades de plom per distribuir-la. Les sitges, però, tenen un marcat caràcter individual. Trobem també espais públics: àgora i acròpolis. Seria molt interessant que quan s’excavi la resta de la ciutat es trobés algun barri artesanal, primer indici d’una especialització del treball. A l’interior de les cases s’han trobat un important nombre de fusaioles i a moltes d’elles forns, la qual cosa ens fa pensar en la pràctica d’una activitat econòmica domèstica: teixits i ceràmica, produccions d’us quotidià que han perdurat fins la Revolució Industrial, i que ens fan pensar de nou en una divisió sexual del treball en el sí de la societat indigeta.

Com a conclusió podem dir que la fundació de les colònies gregues de Rhode i Emporion van transformar l’estructura econòmica i social de l’Empordà. La societat empordanesa del Bronze Final, immersa en un mode domèstic de producció, amb una economia sense excedents  i amb una organització social de tipus tribal, es converteix en una societat d’economia excedentària mentre la solidaritat tribal es trenca per deixar pas a un nou model d’organització social i política, on els vincles de sang es transformen en relacions polítiques, imitant el model de les “ciutats estat” gregues.

Restes de l'antiga colònia grega de Rhode (Roses)

Les dues ciutats gregues tindran el paper de centres consumidors de la producció empordanesa, la qual es dirigirà a facilitar les  necessitats dels nous nuclis urbans que veurem aparèixer a la comarca. Els canvis en la producció seran, bàsicament, quantitatius, però també qualitatius, el comerç grec afavorirà la difusió de noves tècniques de conreu. No sabem si es van introduir noves formes de producció com ara el treball d’esclaus. Sabem que les formes de propietat evolucionen cap a la privatització, però ens són totalment desconegudes les formes de treball.