M. I. Rostovtzeff: Social and Economic History of the Roman Empire (1926)
Historiador nascut a Ucraïna el 1870 i mort als Estats Units el 1952
Per a M. I. Rostovtzeff, la decadència de la ciutat antiga és un símptoma més de la decadència general de la civilització antiga esdevinguda durant el Baix Imperi Romà arrel de la revolució social del segle III, en la qual els pagesos/soldats van destruir les bases socials i econòmiques del període del Principat, això és, la burgesia urbana. L’argumentació de Rostovtzeff és tal com segueix. Basant-se en dades procedents d’Egipte, l’historiador rus estableix que al segle III dC. alguns fets il·lustren l’inici de la ruïna de l’Imperi provocada per l’Anarquia Militar. La depreciació monetària unida a l’augment dels preus va donar peu a l’aparició d’una moneda fiduciària i això va portar a la inestabilitat dels salaris. Tot això provoca una incertesa general que frena les inversions i que té com a conseqüència una fluctuació dels tipus d’interès amb tendència a la baixa. El resultat d’aquest encadenament de factors va ser una depressió de la vida comercial, en especial a Occident on els bàrbars devasten i saquegen les ciutats. A les invasions cal afegir les lluites entre els emperadors que tenen conseqüències més sagnants per a la població, donat que cada nou emperador necessita medis per estabilitzar el seu govern i aquests medis son expeditius: lleves amb coacció, contribucions forçoses, imposició de treballs, militarització de la administració (inclosos els funcionaris municipals).
Les devastacions i exaccions generalitzades van provocar la despoblació de l’Imperi; epidèmies, guerres i manca de ganes de viure (dures condicions de vida). L’Anarquia Militar del segle III, doncs, va tenir com a conseqüència més funesta la pressió constant exercida per l’Estat damunt els seus súbdits i la despoblació va provocar una imparable disminució de la producció, l’abandonament de terres, el descuit d’obres d’irrigació i drenatge, l’autosuficiència regional, la decadència industrial i el retorn a la producció domèstica.
Les necessitats de l’Estat també van gravar durament a les cúries municipals responsables de la recaptació i el pagament de l’annona. Tot aquest trasbalsament del sistema econòmic imperial a qui més va afectar fou als membres de la classe acomodada, però no opulenta, de les ciutats.
En resum, les forces que van precipitar a l’Imperi a “aquest miserable estat” van ser la coincidència de la guerra civil permanent amb violents assalts d’enemics exteriors, que van obligar a l’Estat a engegar una “política de terrorisme i coacció totalitarista” de la qual en fou l’instrument l’exèrcit.
Es pregunta Rostovtzeff ¿Cuál fue entonces el verdadero motivo que impulsó a los ejércitos a cambiar continuamente a los emperadores, a asesinarlos apenas proclamados y a combatirlos contra sus propios hermanos con una violencia de la cual difícilmente hallamos otro ejemplo en la Historia de la Humanidad? (p. 418).
La resposta a aquesta pregunta és, per a Rostovtzeff, la clau per entendre la caiguda de l’Imperi Romà i amb ell, la desaparició de la civilització i la ciutat antiga. I la resposta que dóna Rostovtzeff és la d’una revolució fruit d’una lluita de classes entre els pagesos (camp) i els burgesos (ciutat).
La prosperitat dels segles I i II de la nostra Era es va fer palesa en la magnificència de les ciutats que envoltaven tota la Mediterrània. Fou una prosperitat de la qual només van gaudir les classes altes de la societat romana, la classe senatorial (aristòcrates) i la classe eqüestre (burgesos). Mentre les ciutats prosperaven i els burgesos s’enriquien, les classes pageses es veien marginades política i socialment (donat que els honestiores ciutadans frenaren el seu possible ascens social) i oprimides econòmicament.
Michael I. Rostovtzeff i l’arqueòleg belga Franz-Valery-Marie Cumont, l’any 1933 al Mithraeum de Dura Europos
Segons Rostovtzeff, les guerres civils del segle III representen una lluita dels pagesos/soldats (exèrcit imperial) contra els privilegis municipals. La mateixa lluita (ara més generalitzada) que havia acabat amb la República. Però mentre la primera batalla la guanyà la burgesia urbana, la segona (i definitiva) la van guanyar els pagesos/soldats, i d’aquesta manera la classe mitja romana (activos y laboriosos ciudadanos de las mil ciudades del Imperio) va entrar en vies de desaparició. Però segons Rostovtzeff, en aquesta brutal lluita no hi va haver cap guanyador, doncs si la burgesia patí extraordinàriament, els pagesos no guanyaren res.
¿Per què? Doncs perquè el govern imperial en el seu intent de restablir la normalitat i la convivència ciutadana va crear un Estat totalitari que esclavitzà a tota la població, lligant a cada home al seu lloc de treball, tant als privilegiats com als oprimits.
Les reformes de Dioclecià i Constantí van donar caràcter definitiu a les mesures d’urgència que havien pres els efímers emperadors del segle III. Entre elles destaca la reforma de la administració mitjançant la qual els membres de les cúries municipals es convertien en agents del fisc responsables del cobrament i pagament dels impostos, fet que va coadjuvar a la pèrdua de moltes fortunes i a la manca de candidats per a ocupar el càrrec de curial.
El tret més sobresortint de la vida econòmica del període final de l’Imperi fou l’empobriment generalitzat. El comerç va decaure, sobretot, per la manca de clients.
Així doncs, com a conclusió, veiem que la ciutat ocupa un lloc central en el raonament de Rostovtzeff, si bé no li dedica un estudi específic.
Del que hem llegit podem apuntar el següent: la ciutat decau al baix imperi perquè desapareix el seu suport fonamental, és a dir, la burgesia urbana, com a resultat de les lluites dels pagesos/soldats. Aquestes lluites no són una agressió directa i conscient, però sí tenen uns resultats catastròfics.
Les lluites entre els diferents exèrcits i les devastacions bàrbares provoquen un clima d’inestabilitat en mig del qual es desenvolupa una nova manera d’entendre l’Estat, el totalitarisme. La transició del Principat al Dominat ja està closa en temps de Dioclecià. Les reformes d’aquest, de Constantí i dels seus successors, menen l’Estat cap a una monarquia absolutista i intervencionista. Les devastacions i la pèrdua de llibertat impossibiliten el desenvolupament normal de l’economia urbana burgesa, entrant el comerç i la vida urbana en un procés d’irreversible regressió cap a una economia domèstica, la que prevaldrà durant l’Edat Mitjana.
Un dels documents de la Yale Papyrus Collection
No deixa de ser curiós que un historiador antibolxevic utilitzi i defensi una concepció històrica marxista, és a dir, que el motor de la història és la lluita de classes, per bé que aquesta lluita concreta no va portar a la victòria d’una classe sinó a l’aniquilament d’una i l’empobriment de l’altra, tesi que anys més tard defensarà Kovaliov.
Rostovtzeff en cap moment s’ocupa d’una manera específica de la transformació de la ciutatdurant el Baix Imperi, es limita a apuntar la ruïna de la classe burgesa urbana fruit de la lluita de classes i de l’intervencionisme econòmic estatal. És una llàstima que un dels pioners de la utilització de les dades arqueològiques en l’explicació del món antic es desentengui, en aquest aspecte concret, de verificar arqueològicament l’empobriment i decadència urbana que tan afanyosament defensa utilitzant quasi exclusivament dades fornides pels papirs egipcis.
- Historiador suïs (1818-1897)
L’any 1929, Jacob Burckhardt publica el seu estudi Die Zeit Constantins des Grössen, és a dir, El Temps de Constantí el Gran. És decebedor, després d’haver llegit a Coulanges, Weber i Rostovzeff, veure com Burckhardt insisteix en el tema de la degeneració de la raça, observada en “la fealdad natural que rezuma el arte de la época romana tardía”, com a causa de la decadència de la cultura antiga. Pel que fa a la ciutat es limita a repetir el tòpic de l’obligatorietat dels càrrecs municipals i la seva responsabilitat del cobrament i pagament dels impostos.
Raining Stones 