En aquest post reflexiono sobre el s diferents processos de transformació social que va viure el territori de l’actual Catalunya com a conseqüència de la colonització grega i la conquesta romana.

Els grecs massaliotes van fundar la ciutat d’Emporion motivats per causes que desconeixem, cercant uns objectius que no tenim encara clars del tot. La investigació arqueològica s’ha preocupat de les relacions polítiques entre la metròpoli i la colònia però aquesta investigació no ha dit encara la seva darrera paraula.

Si la història interna d’Emporion ens és gairebé desconeguda per a l’etapa clàssica (s. VI-V), és més fàcil endevinar l’impacte de la fundació focea en el territori immediat i més enllà.

Avui dia hi ha un consens generalitzat en que els contactes colonials foren el motor de la iberització de Catalunya però desconeixem els detalls del procés. Hi han dues hipòtesis pel que fa a la iberització de Catalunya. Dues hipòtesis que poden ser compatibles: els contactes colonials combinats amb l’expansió imperialista de tribus autòctones del Llevant foren el motor de la iberització catalana.

Si el problema dels orígens de la iberització és encara obscur, no ho és menys el problema de la definició de l’iberisme.

En general, podem establir tres grans àrees d’iberització a Catalunya. La de la costa, des d’Ullastret fins el Garraf. La de l’interior, els ilergetes. I la del delta de l’Ebre, en íntim contacte amb el Llevant.

Cadascuna d’aquestes àrees sembla oferir diferents models d’organització social. Aquests diferents models es poden contrastar entre ells en el moment d’arribada dels exèrcits romans. Si s’estudia els diferents tipus de relació de cada comunitat ibèrica amb els romans podrem obtenir, o intuir, interessos contra posats que ens informaran sobre diferents organitzacions socials.

Però en la base d’aquests diferents models socials hi ha diferents estructures econòmiques, que seria necessari delimitar. Així doncs es necessari un mapa on s’indiquen les diferents àrees o tribus ibèriques i els seus corresponents recursos.

A grans trets, podem dir que en la base de la diferenciació de les àrees ibèriques hi ha diferents recursos a explotar. La zona de la costa es distingeix per la seva producció agrícola cerealista. La zona ilergeta per la ramaderia. Mentre que la zona del Delta de l’Ebre sembla oferir un marcat caràcter guerrer.

Sembla doncs, haver-hi una especialització econòmica de cada una d’aquestes zones d’iberisme resultat de la combinació de la situació precolonial amb la colonial.

L’expansió romana incidirà de manera diferent en cada una d’aquestes àrees. Essent la més afectada la zona ilergeta que es convertirà en àrea de terres de conreu i ma d’obra servil que anirà a treballar les explotacions agràries de la costa on l’arribada de colons romans transformarà la fesomia agrària, passant-se d’un paisatge de poblats a un de vil·les i ciutats, típicament romà. Aquest canvi es produeix en el espai de temps d’una generació. L’imperialisme romà, la conquesta romana va afectar de soca-rel la infraestructura econòmica de la població indígena amb la introducció d’un nou mode de producció (la vil·la esclavista és el seu paradigma) i d’unes noves relacions de producció. La peculiaritat de la província Hispània Citerior és la de ser la primera extraitàlica i la que més temps va patir la ferotge tributació republicana.

En què es tradueix la conquesta romana? En la consolidació de dos nivells de dominació: les relacions colonialistes i les relacions d’explotació. Ambdues relacions es van retroalimentar.  La pressió tributària sobre els ciutadans incidirà en el nivell de vida dels treballadors.

La implantació d’una xarxa ciutadana, obligarà a una organització nova de la producció en la qual observarem un grau molt alt de la divisió de la producció social i del treball; tot això acompanyat de la formació d’una espessa xarxa comercial. No hem d’oblidar però que la geografia no es homogènia. La romanització no és la mateixa a tots els indrets ni entre totes les classes socials.

Quina incidència tenen a Hispània, a la Tarraconense, els esdeveniments que senyalen la fi de l’etapa republicana romana? Bàsicament, que l’aristocràcia provincial assoleix l’espai del poder. La primera dinastia no italiana serà hispànica. Cóm és la Tarraconense dels tres primers segles de la nostra era?

És una província romanitzada des d’antic, on s’han desenvolupat unes relacions socials i unes forces productives característiques de l’Antiguitat. Les unitats de producció fonamentals son la granja familiar o el taller de salaó o de manufactures també familiar. Familiar, però no sabem en quin sentit. Hauríem de mesurar les capacitats d’habitació de cada vila i les possibles àrees de conreu de cada una. El que no sabrem mai es qui son els propietaris d’aquestes vil·les, que tot faria pensar en els rics ciutadans de les “civitas” catalanes. Però tampoc hem d’oblidar que moltes d’aquestes ciutats semblen mers centres administratius, de control fiscal d’un territori, només la ciutat de Tarraco ofereix els serveis desitjables per un ciutadà romà d’alt status social. Les vies comuniquen entre si els diferents centres de producció i de consum. Però no oblidem que les rentes extretes de les possessions territorials s’inverteixen en la seva major part, en edificis públics i compres de prestigi, no s’inverteixen en millorar les explotacions.

Així doncs, durant el Principat ens trobem amb un país on s’endevinen diferents nivells de desenvolupament, tant geogràfica com socialment.

Hauríem d’intentar una definició del que hom anomena romanització. En principi podem dir que es tracta de la transformació social i cultural d’una població indígena mitjançant la conquesta militar romana, és a dir, una transformació forçada i accelerada.

Aquesta transformació es materialitza no en un canvi de les activitats econòmiques però si en la seva organització. Els poblats dels turons habitats per pagesos – guerrers son abundants mentre que a les planes comencen a aparèixer granges agrícoles (vil·les) que encara no sabem ben bé com funcionaven.

És una hipòtesi seductora pensar que els indígenes es convertissin en pagesos de tipus romà. Però no en tenim cap prova.

A les vil·les republicanes conviuen restes materials romanes i ibèriques (aculturació?). Hem de tenir en compte que la romanització del camp català: es produeix a partir de nuclis urbans. És molt fàcil, doncs, establir el següent esquema:

1. Conquesta romana.
2. Arribada colons propietaris + indígenes col·laboracionistes.
3. Esclavització ma d’obra indígena.
4. Reorganització del territori: de les propietats.

Així doncs, la romanització podria suposar l’aparició d’unes noves formes de propietat (o una reorganització de la propietat) i d’un nou model de relacions de producció. Tot ell acompanyat d’una reorganització social i política i de la imposició d’una superestructura  ideològica.

Però tots aquests canvis parteixen de la modificació de la infraestructura, en aquest cas d’una part molt concreta de la infraestructura: el mode de producció. El sistema de la vil·la suposa una intensificació de la producció donat que les vil·les produeixen un excedent per a la comercialització. Això al mateix temps suposa l’existència de mercats i de xarxes comercials.

Però hem de delimitar els diferents tipus d’unitats de producció, donat que no a tot arreu les activitats econòmiques son les mateixes ni tampoc ho son els excedents ni la seva comercialització.

La investigació arqueològica ha posat de manifest la reordenació, al segle I, de les relacions jeràrquiques entre els nuclis urbans. Aquest canvi s’ha explicat com un desplaçament dels centres de comerç. Però no s’ha explicat encara, ni s’intueix, què pot haver provocat aquest desplaçament.

Així, doncs, en resum, tenim que la romanització es defineix per una transformació violenta del mode de producció indígena observable, o millor dit, materialitzat, en l’aparició d’un nou tipus d’unitat de producció: la vil·la. Aquest canvi del mode de producció queda definit per un canvi en les relacions de producció. Aquest canvi no és el fruit d’una lluita de classes, sinó d’una conquesta militar. No és un canvi que podríem anomenar “natural”, fruit del desenvolupament de les forces productives indígenes, és una imposició que transforma en el curs d’una o dues generacions la formació social indígena. No hem d’oblidar mai aquest fet.

Desconeixem encara l’estructura social de les poblacions indígenes, el seu estadi evolutiu. Només sabem o intuïm que tenim tres zones diferenciades de sistemes socioculturals que reben el nom genèric de “cultura ibèrica”.

Catalunya, dels segle VI aC. fins el III dC., va experimentar una transformació sociocultural condicionada per dos fets: la colonització oriental i la conquesta romana. El primer va provocar la transició d’una societat primitiva a una societat pre-estatal (dotada d’escriptura, divisió del treball i estratificació social), és a dir, va accelerar el procés cap al que podríem dir el naixement de l’Estat a Catalunya, però no d’una manera homogènia. El segon va significar no la consolidació de l’evolució anterior sinó una ruptura, una “revolució”. Potser la romanització total de Catalunya va ser un procés lent però no hi ha cap dubte de que va tenir un origen molt vigorós.

Del segle I dC. al segle III dC. la formació social de la Tarraconense evoluciona segons la seva dinàmica interna. Malauradament no tenim encara especificada clarament aquesta dinàmica. Podem  intentar reconstruir un paisatge?. Provem-ho.

Abans hem dit que la imposició del mode de producció esclavista va provocar immediatament una intensificació de la producció. Hauríem de veure si aquesta intensificació fou provocada per nous cultius destinats a determinats mercats. S’ha parlat molt del vi laietà i dels cereals empordanesos. En principi, la intensificació de la producció permet i precisa d’un augment demogràfic, donat que aquesta intensificació només es pot aconseguir augmentant l’espai cultivable. Ara be,  hauríem d’estudiar molt seriosament el tipus d’agricultura de la Tarraconense. Per tota la província es funden i construeixen ciutats que són habitades en la seva més gran part per indígenes. Però, què es produeix a les ciutats? Les ciutats romanes no semblen pas centres artesanals. La seva principal característica és que estan pensades per al “otium” de la classe dirigent, i per a l’administració d’un territori.

Així doncs, el “conventus Tarraconensis”, el podem dividir sòcioculturalment en tres zones:

1. La muntanya: on persisteixen sistemes socioculturals preromans, i on no s’ha modificat el mode de producció indígena.
2. Les planes del interior: on trobarem importants explotacions agrícoles i ramaderes i petits nuclis urbans, que tenen un caire d’oficina administrativa més que de qualsevol altra cosa.
3. La costa: on trobem l’agricultura més especialitzada (vinya), els centres de transformació de matèries primes més importants (fàbriques de salaó i ceràmica) i els nuclis urbans amb més vitalitat.

Cadascuna d’aquestes àrees presenta un grau de romanització diferent. L’estil de vida romà, doncs, sembla adaptar-se plenament a la zona litoral, expandir-se cap a l’interior agrícola i despreocupar-se per les zones de difícil comunicació. Aquesta serà una constant de tot el període romà. Haurem de veure com evoluciona històricament cada zona.

Què trobarem al segle III? Per la historiografia espanyola tradicional aquest és un segle de ruptura. Però arqueològicament no es veu aquesta ruptura com sí es veia, molt clarament, en l’època de la conquesta romana.

A on podem, doncs, trobar canvis? Els canvis, durant el segle III, sembla que afecten principalment a l’organització de l’Estat que evoluciona cap a un model típicament oriental, controlant cada cop més a les províncies i, sembla ser, augmentant les càrregues fiscals. Aquesta reorganització de l’Estat, obeeix a lluites  internes o a pressions externes? Potser és que les pressions externes desperten lluites internes.

Però el que a nosaltres ens interessa principalment és observar canvis en el nivell de la infraestructura: en les unitats de producció, en les relacions de producció, en la intensificació d’aquesta, en les pressions o depressions demogràfiques. És a dir, en el mode de producció.

En resum, la història del NE de la Península Ibèrica des del segle VI aC. fins el segle III dC. va veure, en primer lloc i com a resultat dels contactes colonials, néixer la civilització i uns primitius estats. Aquest pas, malgrat l’incentiu exterior, el podem considerar autòcton. Però la consolidació d’un model estatal fou conseqüència d’una conquesta militar, que va trencar de forma brusca i violenta una evolució particular i pròpia que hauria donat com a fruit més elaborat la “cultura ibèrica”. Aquesta evolució fou tallada de manera brusca per la conquesta romana que va implantar ràpidament, un nou mode de producció, sense concessions als indígenes. Aquest mode de producció va provocar un profund canvi sociocultural i va instaurar un estil de vida que, segons alguns historiadors, va entrar en crisi a partir del segle III.

El que sembla avui, però, definitivament clar, és que les invasions bàrbares no van anar acompanyades de la implantació d’un nou mode de producció. El desenvolupament del mode de producció feudal al NE de la Península Ibèrica no va ser provocat per la invasió visigoda sinó per la lenta transformació del mode de producció romà.