Retrat de Gala “Tête à chateau”. Autor desconegut. © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018 Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

Symbasilevousa és una paraula grega que vol dir “la que comparteix el poder”, i va ser el sobrenom de la ciutat de Tessalònica durant l’Imperi Bizantí perquè compartia la capitalitat imperial amb Constantinoble. Després de visitar l’exposició “Gala Salvador Dalí: una habitació pròpia a Púbol” crec que symbasilevousa, li encaixa com un vestit a mida a la Ielena Dmítrievna Diàkonova (Kazan, 1894 – Portlligat, 1982), més coneguda com a Gala.

Des del primer cop que amb 13 anys vaig recórrer bocabadat les sales del Teatre Museu Dalí de Figueres, allà pels volts de 1975, em vaig adonar de la intensa devoció que el geni empordanès sentia vers la dona amb qui va viure quasi tota la seva vida. La imatge de Gala ocupa un lloc principal en bona part del museu figuerenc, com al fresc anomenat “El Palau del Vent” o l’oli “Gala nua mirant el mar que a 18 metres apareix el president Lincoln”, per citar tan sols un parell d’exemples.

Aquesta primera impressió de la devoció de Dalí envers Gala no va parar de créixer al llarg dels anys. La vaig alimentar amb anècdotes, històries, rumors que m’arribaven quan m’atansava a alguna exposició daliniana però, sobretot, quan seia a parlar amb amistats empordaneses que coneixien bé (o això em semblava a mi) l’obra però també la vida de la parella Gala – Dalí.

Allà a l’Empordà molta gent es vantava de conèixer Dalí (jo mateix em vanto sovint d’haver-lo vist passejar per Figueres amb un abric de pell d’astracan) i, sobretot, es vantava de saber què passava en aquelles festes estrafolàries que es celebraven a Port-Lligat, a Púbol o a la discoteca La Rachdingue de Vilajuïga.

André Caillet. Gala portant el barret-sabata d’Elsa Schiaparelli inspirat en un disseny de Salvador Dalí, 1938. André Caillet. Paris.
Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

En totes les històries que es contaven de la parella, la Gala apareixia sempre com una “femme fatale” que tenia Dalí sotmès a la seva voluntat. Aquesta idea es reforçava sempre amb el tòpic de que a Púbol la Gala s’entregava a orgies sense fi amb joves musculats i que per aquest motiu en Dalí li havia de demanar permís per visitar-la.Ingenu com era, vaig empassar-me totes aquestes històries sense adonar-me’n de que darrera d’aquesta imatge frívola i dominant que es donava de la Gala el que s’amagava realment era una profunda misogínia i el masclisme més descarnat, malgrat que es volia transmetre la imatge de Gala com una dona amb un caràcter i una personalitat que no eren gens comuns entre les dones del seu temps.

Afortunadament, dimecres passat vaig poder alliberar-me dels tòpics sobre la Gala. Vaig tenir la sort de que l’Equip Digital del MNAC em convidés a una “Trobada de prescriptors 2.0” que consistia en una visita a l’exposició “Gala Salvador Dalí: una habitació pròpia a Púbol” conduïda pel director del museu, en Pepe Serra. Gràcies a l’exposició i a les explicacions i comentaris fets durant la visita, ara sé, que la Gala no era només una dona de caràcter que servia de font d’inspiració a Dalí sinó que Gala ve ser una veritable artista.

La ubicació de cartel·les i fotografies permet establir la relació entre elles.

L’exposició, que es podrà veure al MNAC fins al 14 d’octubre, proposa una nova mirada sobre la figura de Gala Dalí, a partir d’un fil conductor molt clar, sustentat en una recerca rigorosa; a partir d’una posada en escena senzilla i sofisticada alhora (la relació entre cartel·les i obra em va semblar deliciosa); a partir d’una tria de fotografies que ens presenta la cara pública de Gala al llarg de la seva vida; i, finalment, a partir d’una selecció d’obra de Dalí i altres artistes on principalment la Gala n’és la protagonista.

Malgrat que la presència d’obra de Salvador Dalí és molt abundant al llarg de tota l’exposició, el cert és que tant el guió de la comissària Estrella de Diego, com el disseny d’Anna Alcubierre, han aconseguit que l’exposició no fos una lloança “daliniana” a la Gala, sinó, al contrari, un relat precís que ens ofereix, si se’m permet l’expressió, una visió “galaniana” de l’obra de Dalí i també d’Éluard i, sobretot, ens permet prendre consciència de la participació activa de Gala en el procés creatiu, participació que Dalí va reconèixer signant molta obra amb el seu nom i el de la Gala i participació que avui en dia és reconeguda en el nom de la Fundació Gala i Salvador Dalí.

Una vista de la posada en escena.

Jo soc dels que pensa que els museus, siguin de prehistòria, de ciències naturals o d’art, han de parlar sempre del present i han de ser espais de trobada i de debat sobre els desafiaments contemporanis. La lluita per la igualtat de drets i de tracte de les dones possiblement sigui un dels debats més necessari i de les lluites més necessàries actualment a escala planetària.

Amb aquesta exposició el MNAC es situa dins d’aquest debat però si, a més a més, ens fixem en la manera com està feta aquesta exposició, que tracta d’una dona, l’ha escrita una dona i l’ha dissenyat una dona, és fàcil que arribem a la conclusió de que “Gala Salvador Dalí: una habitació pròpia a Púbol” és tota una declaració d’intencions, una aposta nítida del MNAC en favor de “l’apoderament (empowerment)”  de les dones.