«El triomf del color” és el títol de l’exposició amb la que s’estrena la Fundació Mapfre a Barcelona i és també el concepte que dóna sentit a una selecció d’obres dels museus d’Orsay i de l’Orangerie que arrenca amb l’impressionisme de Van Gogh, es clou amb l’alliberament del color que anuncien les pinzellades de Matisse i que entremig transcorre per un conjunt excepcional d’obres d’art que ajuden a entendre perfectament el procés artístic que porta a l’arribada de les avantguardes.

Més enllà però del caràcter didàctic que un espera trobar sempre en una exposició, el que a mi realment em va fascinar d’aquesta mostra és el seu caràcter d’itinerari iniciàtic que proposa. Allunyat com estic del món de la crítica d’art però immers dins les profunditats de la interpretació del patrimoni, la meva mirada sobre l’exposició va ser més ingènua que la dels meus companys historiadors de l’art i, a diferència d’ells, jo no vaig trobar a faltar un discurs interpretatiu. La pròpia selecció de peces i l’ordre i manera com estaven exposades constituïa per sí mateix un discurs interpretatiu. És a dir, l’exposició en sí mateixa era un instrument interpretatiu.

Gairebé sense adonar-te’n, si et deixes portar pels sentits i poses atenció al que els pintors et suggereixen en cada obra, de manera imperceptible vas desvetllant una idea, una revelació sobre el sentit de la pintura i el significat de l’exposició.

Bloggers celebrant el Triomf del color

A mida que passava d’una obra a una altre i em fixava en els temes de les pintures, en l’enquadrament de les escenes, en l’estil del traç i de la pintura i, sobretot, en la llum que és la mare del color, com deia, a mida que avançava per l’exposició sentia que s’obria davant meu un sentit que és va fer evident de manera definitiva quan vaig arribar a l’Autoretrat sobre fons rosa de Paul Cézanne. En aquell punt vaig coincidir amb en Bernardo Laniado-Romero que em va mirar i em va dir “aquesta obra és excepcional”. Com feia pocs dies que el Bernardo m’havia fet aquesta mateixa observació al seu museu respecte al gravat “La mort d’un faune”, una de les obres exposades a l’exposició Picasso i els Reventós, i n’havia quedat enamorat, vaig decidir aturar-me una estona davant el retrat de Cézanne. Al cap d’uns segons ja me n’havia adonat que, un cop més, havia estat afortunat de fer cas al Bernardo. El retrat em va commoure, especialment la mirada interrogant i l’expressió de seriositat aconseguides amb el color i un traç vigorós.

Paul Cézanne: Autoretrat sobre fons rosa

Els cinc minuts que vaig passar davant de l’Autoretrat sobre fons rosa van suposar una experiència memorable, com la que m’havia proporcionat “La mort d’un faune” i, molt més lluny en el temps, com la que vaig viure quan tenia tot just 17 anys en una exposició de Paul Klee. Aquell dia havia viatjat a Madrid amb els companys de COU i els professors de dibuix i d’història de l’art de l’Institut Alexandre Deulofeu de Figueres. L’objectiu del viatge era visitar el Museu del Prado. Després de passar-hi tot el dia al Prado, el professor de dibuix va insistir que havíem d’anar a veure una exposició de Paul Klee però ningú tenia ganes de visitar res mes. Vam anar a contracor i recordo com si fos ara que vam començar a veure l’exposició com una colla de dròpols fins que vam acabar amb la paciència del professor de dibuix que, lluny d’esbroncar-nos, ens va dir amb vehemència que estàvem perdent una oportunitat única de viure una experiència estètica memorable. Ens va agafar al grup, érem pocs, no més de sis, i ens va portar per l’exposició obra a obra fent-nos veure el sentit del dibuix, de la composició, apropant-nos al llenguatge estètic de Klee fins arribar a fer-nos viure una experiència estètica que, quasi quaranta anys més tard, encara recordo com una de les millors de la meva vida.

L’art de saber mirar l’art. Self Portrait obra de @carmemix

Què tenen en comú aquestes tres experiències memorables, la de Cézanne, la de Picasso i la de Klee? Doncs que en totes elles una persona amb domini del llenguatge artístic ha fet de mitjancer entre l’obra i jo, ajudant-me a mirar d’una manera determinada, ajudant-me a fer les preguntes adients, ajudant-me a llegir una mica més enllà.

I això em porta a una qüestió que vàrem tractar amb els companys bloggers a la fi de la visita, mentre gaudíem d’una excel·lent experiència sensorial gastronòmica, ¿Quin és el paper de la interpretació en les exposicions d’art? Una opinió molt estesa entre la gent dels museus i de la crítica de l’art és que l’art, especialment el contemporani, no necessita interpretació doncs les obres són elles pròpies un instrument d’interpretació estètic inigualable per cap altre instrument.

Normalment aquesta opinió parteix d’una idea equivocada d’interpretació pensada únicament com a eina didàctica dedicada a explicar història de l’art quan la interpretació des dels seus inicis ha intentat fugir d’aquesta dimensió. La interpretació és provocació basada en preguntes i emocions orientades a despertar la curiositat d’altres coneixements. I en aquest sentit, potser és cert el que deia Freeman Tilden, que no hi ha millor instrument d’interpretació que l’ésser humà. Jo crec que pelque fa al món estricte de l’art contemporani, Tilden encerta doncs,  al menys en el meu cas, les millors experiències interpretatives han vingut de la ma de persones que han estat capaces de fer-me pensar i d’obrir-me la porta de l’emoció de l’art.