Santos Mazzarino: Aspetti sociati del quarto secolo (1951)

Santo Mazzarino, historiador italià (Catania 1916 – Roma 1987)

Aquesta obra de Mazzarino està dedicada a matisar i reestudiar amb rigor alguns tòpics del Baix Imperi. Pel tema que a nosaltres ens interesa aporta nous conceptes i dades molt interessants. Mazzarino engloba la problemàtica de la ciutat al Baix Imperi dins una temàtica més general que ell anomena “aspetti demografici”, és a dir, la qüestió demogràfica.

En concret, en aquest capítol Mazzarinos s’entreté en matisar les dades i conclusions demogràfiques de Beloch i la interpretació de la revolta social dels pagesos-soldats al Baix Imperi de Rostovzeff.

En primer lloc, les tesis de Beloch, el qual sostenia que “ya en época de Diocleciano y Constantino comenzó la decadencia demográfica de Roma”. Per tal de refutar aquesta tesi, Mazzarino es basa en l’estudi de les donacions de carn de porc a la plebes romana. Estableix que el nombre de gratificats es proporcional al nombre d’habitants deRoma i que, doncs, si coneixem el nombre de gratificats al llarg d’un temps determinat podrem conèixer la tendència de la població de Roma. Per establir el nombre de gratificats al Baix Imperi estudia el text de tres lleis: la constitució sobre els ”suarii” de Valentinià I del 367, una constitució d’Honori del 419 i la “novella” 36 de Valentinià III del 452. desprès de realitzar uns complicats càlculs, sobre els que no em puc aturar, arriba a les següents dades: circa 317.333 gratificats el 367; 120.000 el 419 i 141.120 el 452. si aquestes dades les comparem amb les que han donat altres autors per èpoques anteriors hom pot comprovar en paraules de Mazzarino, que la població de Roma al s. IV no és sensiblement inferior a la del Principat. Les dades son les següents 250.000 gratificats el 44 a.C; 32.000 el 5 a.C.; 160.000-180.000 en temps de Septimi Sever (200 d.C.); 300.000 el 317; 120.000 el 419; 141.120 el 452. aquesta sèrie permet seguir a grans trets l’evolució demogràfica de la Roma Imperial: l’índex d’urbanisme assenyala una depressió en torn el 200, però al s. IV s’ha retornat al nivell de temps d’August, mentre s’observa una nova davallada (menys de la meitat) al s. V, desprès del setge i saqueig de Roma per Alaric. Aquesta sèrie, doncs, permet a Mazzarino eliminar definitivament la comuna opinió de la recessió demogràfica a la Roma del Baix Imperi, abans d’Alaric il’època goda (Casiodor) on sí hi ha aquesta davallada. I el que és cert per Roma ho és també per les altres ciutats – capital de l’Imperi.

Però Mazzarino no es deté en l’aspecte demogràfic de la ciutat tardorromana, va més enllà a l’afirmar que el concepte de la ciutat, com centre en el qual es desenvolupa la vida i cultura antiga, resta sempre en la base de la societat tardoimperial, que el Baix Imperi és, per excelència, l’època de la “civilitas”, la gran època de la ciutat, malgrat que les litúrgies són imposibles de suportar per als curials. I partint d’aquesta premisa, segons Mazzarino, l’obscura història de l’exèrcit tardoimperial esdevé clara: aquest exèrcit és, en primer lloc, exèrcit de “comitatenses”, de soldats doncs que volen passar de ser “pagani” a fer-se ciutadans i viure a la ciutat, entre els jocs i diversions (entreteniments) que la “civilitas” ofereix. L’únic punt obscur en la història de la ciutat tardorromana respecte a l’època del Principat, és la manca d’equilibri entre la vida ciutadana i la vida dels “collatores” camperols, és a dir, entre activitat industrial i producció pagesa agrícola. Per aquest motiu, segons Mazzarino, alguna ciutat va poder entrar en decadència i algun poble enriquir-se d’habitants i indústria al evitar el pes dels transports llunyans; però això no pressuposa una malaltia general de la vida ciutadana.

Veiem doncs, com Mazzarino enllaça la refutació de les tesis demogràfiques de Beloch amb la problemàtica de la lluita entre ciutats i pagesos-soldats que, segons Rostovzeff, Mazzarino afirma que si be al segle III es trenca l’antic equilibri entre camp i ciutat, aquest es trenca no a favor del camp sinó de la ciutat.

Un cop afirmat això, l’historiador italià passa a argumentar-ho. Per a Mazzarino la clau per entendre el Baix Imperi i la seva història urbana és la nova reglamentació tributària creada per Dioclecià. El conflicte entre ciutat i camp al segle IV és el conflicte entre els curials, responsables de les tasses, i els colons (o pagesos), damunt els quals pesa l’annona i la capitació tributaria; i, per tant, es converteix en el conflicte entre curials d’una part i el moviment de patronatge per l’altre, a través del qual moviment els colons pretenien escapar de la pressió fiscal més directa, per obtenir més protecció; és a dir, en darrer anàlisi, un conflicte en el que tant curials com colons són igualment castigats per les exigències fiscals de l’Estat tardoimperial, i la lluita entre ciutat i camp es ressent de la resistència dels colons no tant contra la ciutat com ella mateixa, sinó contra el fiscalisme estatal recolzat damunt la responsabilitat de la cúria.

Així doncs, per a Mazzarino, al baix Imperi el conflicte entre ciutat i camp es difumina en la lluita de ciutat i camp al mateix temps contra la pressió fiscal, i aquesta pressió fiscal derivava tant del “sumptus militaris” com de l’avituallament de les ciutats, sobretot de les grans ciutats, d’aquelles que Mazzarino anomena ciutats – capital. En aquest sentit, doncs, la interpretació del Baix Imperi com una victòria del camp damunt la ciutat es insostenible: la posició privilegiada de les grans ciutats és la característica del baix imperi.

Aclarit aquest punt, o, millor dit, definida la seva posició teòrica, Mazzarino passa a matisar la visió tradicional que s’hauria donat de la història urbana tardorromana.:

A la Itàlia septentrional s’abandonen les petites ciutats en favor d’aquelles que es converteixen en les més grans i populoses, com Milà o Aquileia, mentre al camp es deixen sense treballar molts “fertiles pagi”. A la resta d’Itàlia tenim Roma amb els seus prop de 300.000 gratificats, nombrosos viatgers i multitud d’esclaus, mentre a la Campània, lloc de proveïment de la carn de porc que s’enviava a Roma, al 395 hi han 528.042 iugeres (1.300 Km2) “in desertis et squalidis loci” (C. Th. XI, 28,2).

A l’Àfrica; intensa vida ciutadana a Cartago, però el 357 Constanci (C. Th. XV, 1,1) es preocupa de l’espoliació d’edificis de les ciutats africanes més petites en favor d’algunes més grans. També aquí aquestes devoren en aquelles. Pel que fa al camp, el 422 trobem a la Proconsular, contra 9.002 centúries i 140 iugera “in solrendo”: 5.700 centúries i 1441/2 iugera “in remorendis”, i a la Byzacena, amb un percentatge més greu de terres sense conreu, 7.460 centúries 180 iugera “in praestanda functione” i 7615 centúries 31/2 iugera “in oferenda” (C. Th. XI,28,13).

A la Gàl·lia, les dues capitals, Treveris primer i després Arlés, mostren una intensa vida ciutadana, però les ciutats petites com Autun, veuen minvada la població i se’ls hi fa insuportable als camps el pes dels tributs. Així doncs, també a la Galia les ciutats no capitals i els camps estan despoblats respecte a les ciutats – capital: davant Trèveris amb 285 Ha. trobem Burdeus (32 Ha.), Bourges (26 Ha.) o Tours (7 Ha.). (F. Lot: Rech sur la pop et la sup. des cités remontant a la periode gallo-romain.(1950).

Si passem a l’Orient, no obstant la gran diversitat i la més gran franquícia de la que van gaudir les ciutats, trobem d’una part la intensa vida de Constantinopla o Alexandria, també Antioquia, però de l’altra, la malmesa plebs rústica que paga la capitació amb les dificultats que coneixem, i trobem encara d’altra banda les petites ciutats de les quals Zosime pot ben dir: “Durant llarg temps, dissipada en poc temps la fortuna de les ciutats, la majoria de les habitades esdevingueren deserts”. (Zos. II 38,4).

Mazzarino acaba la seva argumentació recapitulant sobre el que ha dit. I així conclou que les grans ciutats, símbols per excel·lència de la civilització romana, havien vist augmentar, no ja disminuir, la seva plebs frumèntaria i, per tant, el seu índex demogràfic no havia disminuït sinó al contrari. Donat que en elles la població gaudia del benestar de la civilització romana, l’ideal de vida romana es materialitzava en la ciutat i per a ella s’organitzava tot el sistema econòmic i social que consistia en l’explotació del camp encarregada a les petites ciutats. El destí de l’habitant d’aquestes, fos curial o proletari, estava lligat al destí del camp, i no presentava masses particulars avantatges respecte a la vida rústica del camperol. Trobarà més avantatjós fer-se pagès i viure a l’ombra d’un ric “possessor”.

De la comuna teoria per la qual el baix imperi fou una època de despoblació fou notable per ciutats petites i camps, però devem refusar-la per les grans ciutats en les quals s’observa un augment de les donacions, tant en el nombre de gèneres com en el de components de la plebs frumentària.

En conclusió, les aportacions de Mazzarino són les següents: la decadència de la vida urbana es limita a les petites ciutats i no afecta ales grans que s’engrandeixen. La decadència de les petites és deguda a la pressió fiscal de la que són responsables i que és utilitzada pels “patronus” per augmentar la seva clientela empobrint a les ciutats. Pel que fa a la teoria de Rostovzeff, Mazzarino admet que al segle III es trenca l’equilibri entre ciutat i camp però no a favor d’aquest últim sinó de les grans ciutats tardorromanes.

La visió i el plantejament de Mazzarino són més complexos i, sobretot, aclaridors. Situa la problemàtica demogràfica introduint els moviments de població i dona una interpretació més clara de la crisi del segle III i les seves conseqüències. Les seves aportacions són fonamentals i obren un ampli ventall de possibilitats d’estudi.

Malgrat que defensa una intensa i rica vida en algunes ciutats durant el baix imperi, no allarga aquesta situació fins a època goda com li agradaria a Pirenne. Sense dir-ho explícitament, dona l’exemple de Roma on el saqueig d’Alaric segons Mazzarino, assenyala la fi d’una època, al menys demogràficament parlant.