André Piganiol: L’Empire Chrétien (325-396),1947.

En la seva obra sobre l’Imperi Cristià, Piganiol no dedica un capítol específic al tema de les ciutats. Ara bé, tracta el tema tangencialment al parlar del comerç, els impostos i els decurions.

Per parlar de la ciutat al Baix Imperi, Piganiol posa l’exemple de Timgad, de la qual es coneix l’Àlbum Municipal. De la lectura del mateix, en principi, sembla que res ha canviat des de l’Alt Imperi. Els mateixos personatges i magistratures municipals.  Però, segons Piganiol, aquest bell edifici que presenta l’Àlbum Municipal de Timgad és irreal: les magistratures no són altre cosa que litúrgies costoses, munera. Aquest fet es relaciona amb els canvis soferts per l’administració imperial, en particular pel que fa a la recaptació dels impostos. A partir de l’entrada en vigor de la jugatio – capitatio, els decurions són encarregats de recollir i enviar a la oficina del governador provincial l’impost que anteriorment els tabularii els hi havien assignat. Així els decurions es converteixen en susceptores (recaptadors). El susceptor rep una centèsima del muntant dels impostos, els quals, un cop recollits, són enviats als tabularii, essent tota la cúria responsable dels endarreriments.  Donat que els comerciants no eren elegibles per a la cúria, necessàriament els decurions deuen haver estat, sobretot, petits propietaris de terres o immobles. L’estatus de decurió es convertí en hereditari i l’elecció, manera antiga d’accedir a la cúria, es substituí per la cooptació.

Per a Piganiol, igua com havia estat per a Rostovtzeff, l’entrada dels decurions en l’administració fiscal de l’Estat és un cop molt dur per aquesta classe, que veu com moltes fortunes desapareixen a conseqüència de les obligacions fiscals que no han pogut recaptar i que han de pagar de la seva butxaca. Segons Piganiol tot és millor que ser conseller municipal, per tant, els decurions fugen als seus dominis rurals o es fan arrendataris de dominis imperials, entren a l’oficina del governador o, si poden, a la burocràcia central, s’enrolen a l’exèrcit d’on l’Emperador els fa expulsar, desapareixen en mig dels obrers estatals (fabricenses) o les corporacions privades, es fan advocats, professors o capellans, fugen al desert en mig dels monjos. Els més afortunats aconsegueixen entrar en la classe dels clarissimes.

En definitiva, la vida de la classe rectora de les ciutats es fa més difícil, molt difícil. No obstant, i això ho diu el mateix Piganiol, durant el Baix Imperi els decurions aconsegueixen llogar en llarg arrendament terres de l’ager publicus, cosa que havia estat i estava prohibida. També recorda Piganiol que els decurions cobren per recaptar els impostos, però l’historiador francès no extreu conclusions d’aquests dos fets, que, al meu entendre, són significatius.

Seguint amb l’argumentació de Piganiol, aquest diu que es desconeix el moment en que les propietats de les ciutats foren absorbides per l’administració imperial, però que en temps de Constanci ja era així donat que Julià els hi va retornar. Posteriorment les ciutats foren de nou despullades doncs es va decidir que elles desfruitessin d’un terç dels guanys dels seus béns sota la condició que l’empressin pel manteniment de les seves fortificacions.

En definitiva, per Piganiol les ciutats es van veure arruïnades al segle III tant per les invasions com per les exaccions governamentals. Però al segle IV hi havia una activa vida comercial i, en general, una pròspera vida econòmica només destorbada pel creixent pes de l’Estat que intervé les empreses privades en el seu intent de racionalitzar la producció i distribució dels béns.

Així doncs, Piganiol distingeix  l’activitat econòmica de les ciutats per un costat i la base ciutadana per l‘altra.  Les reformes de Dioclecià i Constantí havien restaurat la pau i el funcionament social de la societat romana. Mentre la vida econòmica es recuperava en el si de les relacions polítiques es produïen canvis, en especial els decurions els més perjudicats pel control estatal. En aquest punt Piganiol s’apropa a Rostovzeff. Ara bé, en un altre raonament se’ns mostra totalment enfrontat amb Pirenne quan afirma que les invasions son les responsables de l’assassinat de la civilització romana.

En cap moment de l’obra de Piganiol hi ha cap passatge que ens permeti relacionar-la amb la de Weber. Tampoc ens parla de topografia, es limita quasi exclusivament a les institucions urbanes i no parla de decadència de la ciutat en cap moment.