Publico avui un treball que vaig escriure el 1987 en el marc d’un curs de doctorat dirigit pel Dr. Miquel Tarradell. Malgrat que han passat ja 23 anys i que la recerca arqueològica ha aportat noves evidències, les reflexions sobre la interpretació d’aquest moment històric em semblen encara útils.

INTRODUCCIÓ

L’estudi de l’anomenada “crisi del segle III” es un capítol controvertit de la investigació arqueològica i històrica romanes, controvèrsia de la qual no s’han lliurat les províncies hispàniques de l’Imperi romà ni la moderna investigació espanyola. Entre els investigadors de l’Estat espanyol la controvèrsia te dues vessants: tant pel que correspon a la base factual o positivista, relacionada bàsicament amb les invasions franc-alamanes, com pel que fa a la interpretació de la crisi, centrada en les repercussions de les invasions germàniques en l’estructura econòmica de la Hispània romana.

L’objectiu d’aquest estudi ha estat fer una anàlisi de les diferents investigacions sobre la crisi publicades en el darrers quaranta anys, intentant establir un fil cronològic coherent, això és, després de resumir els estudis pioners que van encetar el tema, veure com són acceptats, modificats o rebatuts per estudis posteriors i, finalment, apuntar els problemes que deuen resoldre futures investigacions.

ELS PRIMERS ESTUDIS

Quan E. Gibbon va escriure la seva famosa obra History of the Decline and Fall of the Roman Empire, va dedicar algunes paraules a la Hispània de l’Anarquia Militar: “Los francos talaron repentinamente desde el Rhin hasta la falda del Pirineo. La España, siempre sin zozobra por parte de los germanos, lejos de acertar a contrarrestarlos, por espacio de doce años, que es casi todo el reinado de Galieno, estuvo lastimosamente hostilizada y aún yerma con toda su opulencia. Tarragona, capital floreciente de una provincia pacífica, fue saqueada y asolada; y aún muy posteriormente, en tiempo de Orosio, que escribió en el siglo V, pobres chozas dispersas por los escombros de ciudades suntuosas estaban todavia recordando la saña de los bárbaros. Apurada ya la presa en el país exánime, apoderáronse los francos de algunos bajeles por los puertos de España, y arribaron a las playas de la Mauritania” (GIBBON, E. 1842, Historia de la decadencia y caída del Imperio romano, Barcelona).

E Gibbon va escriure la seva Historia basant-se només en l’evidencia literària, la única que podia oferir-li informació sobre la historia política i, com diu M. Tarradell, les invasions germàniques del segle III dC són “la única conmoción fuerte sufrida por la Península entre el final de las guerras cántabras y la caída del mundo romano”( TARRADELL, M. (1955), “Sobre las invasiones germánicas del siglo III dC. en la Península Ibérica”, EC, 3) . En efecte, si exceptuem la invasió dels mauri a la Bética durant el principat de Marc Aureli, els textos antics no han deixat testimoni de cap altre commoció bèl·lica o militar a la Hispània de l’Imperi romà. Així doncs, si hem de creure als cronistes antics, haurem de pensar que la Hispània romana va viure un molt llarg període de pau d’ençà l’any 19 aC fins al 409 dC, interromput només en dos moments, el primer els anys 170 i 175, coma conseqüència de dues invasions de mauri, i l’altre els anys 260-272, que són els dotze anys que els textos diuen que els francs romangueren a Hispània ( quod etiam sub Gallieno imperatore per annos propemodum duodecim Germanis evertentibus exceperunt, Orosi, VII, 41, 2). Però els textos antics donen una informació fragmentada i tendenciosa. Les notícies que s’han conservat de la invasió franca a Hispània durant el principat de Gal·liè en són un clar exemple. Són fragmentàries perquè parlen d’una estada dels francs d’aproximadament dotze anys i no diuen res (excepte que van assetjar Tarraco) de les seves activitats. I són tendencioses perquè tots les fonts que fan referència al principat de Gal·liè, donen una falsa imatge d’aquest emperador i del seu mandat. Com diu P. Petit: “Plus complexe qu’un brutal soldat illyrienne, mais pourtant réaliste, Gallien, avec ses goûts raffinés en son entourage de philosophes et d’artistes, est très sévèrement traité par la tradition … Il fut detesté par le Senat auquel pourtant il appartenait, pour des raisons politiques, et cette haine a dressé contre lui tous les auters latins depuis les panégyristes de la fin de III siècle jusqu’au fabricant de l’Histoire Auguste a la fin de IV siécle, luimêm inspiré, ainsi que les abreviateurs de son siècle, Aurelius Victor et Eutrope, par des biographies antérieurs perdues… Il convient donc, non pas réhabiliter Gallien, mais de lui rendre sa juste place parmi les empereurs du siécle” (PETIT, P. (1974): La crise de l’Empire (161-284), Paris). Si tenim en compte el laconisme de les fonts, hem de concloure que la descripció que va fer Gibbon de la invasió franca a Hispània està basada en conjetures, o, millor dit, en una idea prefixada de les activitats de les francorum gentes.

L’erudició decimonònica espanyola va recollir la tradició gibboniana i va acceptar la visió d’una Hispània tranquil·la i pròspera, sobtadament trasbalsada per una incursió germànica que va deixar el país exàmine. Però la investigació per tal de demostrar aquesta hipòtesi, basada en unes poques noticies disperses, no va avançar. M. Tarradell ens dóna l’explicació d’aquest fet: “La razón es obvia. La historia del mundo romano se ha escrito hasta hace unas décadas, casi exclusivamente a base de las fuentes clásicas. Toda cuestión que no haya sido explicada suficientemente por ellas ha quedado en la penumbra”. Així doncs, quedava en mans de l’arqueologia fornir la base documental necessària per estudiar la invasió franca del segle III i la suposada crisi que se’n va derivar.

El primer pas de la moderna investigació es va centrar en l’estudi del raid franc. Blas Taracena el 1950, va presentar una comunicació al I Congreso Internacional de Pireneístas on, seguint el model utilitzat per investigadors francesos, relacionava una sèrie de descobriments fets a les vil·les de Liédena i Clunia (amagatalls de monedes i signes de destrucció) amb els que a la Gàl·lia havien permès establir la ruta del raid franc.

L’estudi dels materials recollits a les excavacions va donar una data aproximada del 276 pels amagatalls i destruccions, data que no lligava amb la de 257-258 que era la considerada per tothom com la d’arribada dels francs, per la qual cosa B. Taracena va plantejar la hipòtesi d’una segona invasió, aquesta d’alemanys, documentada a la Gàl·lia però de la que les fonts no diuen que penetrés a Hispània. D’aquesta comunicació de B. Taracena se’n va fer ressò M. Tarradell en un article publicat a la revista Estudios Clásicos. La intenció d’aquest article era “realizar un primer ensayo de conjunto, sistematizando una serie de noticias hasta ahora dispersas”. Aquestes notícies disperses (destruccions de ciutats, amagatalls monetaris) havien de fornir les dades necessàries per establir la ruta i els efectes de la invasió: a Empúries, M. Almagro atribuí l’abandonament de la Neàpoli (convertida en necròpoli al segle IV) al pas dels francs, recollint una idea anterior de Bosch Gimpera, J.de C. Serra i A. del Castillo. No obstant, les excavacions no havien exhumat cap testimoni de violència. Seguint la línea de la costa, els francs arribaren a Baetulo, on J. de C. Serra havia observat una important destrucció de les construccions urbanes a mitjans del segle III. Més cap al Sud, Barcino sembla haver patit una destrucció violenta segons es desprèn del farciment de la muralla tardoromana. Entre les ciutats de Barcino i Tarraco hi ha dos llocs que permeten entreveure el pas dels francs. El primer és la vil·la de Calafell que sembla destruïda a mitjans del segle III. El segon és la vil·la dels Munts a Altafulla, on s’hi va trobar un amagatall monetari amb monedes que van del 236 al 268. Per a la ciutat de Tarraco no hi ha documentació arqueològica però els textos confirmen el pas dels francs per aquesta ciutat. A l’interior, uns versos d’Ausoni (Epist., XXV, 58-59), són indici de la destrucció que va patir Ilerda a mans dels francs. Tornant a la costa hi ha restes de destrucció a Sagunt, i de decadència a Tossal de Manises i Alacant, tots datats a la segona meitat del segle III. A la zona central de la Península, hi ha una sèrie de troballes que permeten pensar en l’entrada d’algunes bandes pels passos occidentals del Pirineus (pe bé que les fonts escrites no hagin deixat constància d’aquest fet): un amagatall monetari trobat a la vil·la de Liédena que data la destrucció de la casa cap al 270; una troballa monetària realitzada a mitjans del segle passat als voltants de Sangüesa amb monedes, les més modernes, de Pòstum; i un amagatall monetari trobat a la vil·la de Clunia amb monedes que van de Gal·liè a Carí. Al N de Portugal i sense relació amb cap conjunt de troballes, hi ha un important amagatall monetari a Villarinho , amb monedes que van de Gal·liè a Probe. A la zona meridional de la Península els testimonis són escassos: un amagatall monetari amb monedes e Gal·liè trobat al Cerro de Judas, restes de destrucció a Baelo datats a finals del segle III, un amagatall monetari trobat a Concelho de Almodovar amb monedes que van de Gal·liè fins Aurelià. Finalment, M. Tarradell recorda la notícia que donen els textos del pas dels francs a l’Àfrica, la qual cosa podria explicar les importants destruccions detectades a la Mauritania Tingitana, per bé que els aixecaments indígenes d’aquesta època, dels que hi ha abundant i clara informació, semblen els responsables.

L’any 1958, M. Tarradell publicà un treball (TARRADELL, M. (1958), “La crisis del siglo III en Hispania: algunos aspectos fundamentales”, I CEEC) en el que relacionava les invasions franc-alamanes del segle II amb el començament d’una crisi a Hispània, que vindria caracteritzada per una nova fisonomia de les ciutats que s’envolten de muralles i es fan més petites, la desorganització del treball esclau i una davallada comercial i agrícola, especialment pel que fa a la producció i comercialització de l’oli i del vi. Per M. Tarradell les invasions franc-alamanes suposen un tall històric per la Hispània romana i impliquen “el inicio de un nuevo periodo histórico, prefiguración de lo que será en algunos aspectos la época medieval”.

Els articles de M. Tarradell i la comunicació de B. Taracena que acabem de ressenyar encetaven el debat sobre la invasió franca i la crisi del segle III a Hispània. Debat al que s’hi afegí A. Balil amb la publicació de dos articles els anys 1957 i 1959. El primer (BALIL, A. 1957, “Las invasiones germánicas en Hispania durante la segunda mitad del siglo III dC.” CTEEHAR , 9) comença amb unes paraules que ens recorden a E. Gibbon: “Es en este período (el segle III) en el que Hispania , la más tranquila y pacífica de las tierras imperiales con su régimen agrícola y de pequeñas ciudades, posesiones imperiales e industria de consumo interior, sólo levemente turbada por las incursiones de mauritanos en la desguarnecida Bética, ve y sufre las consecuencias de un raid germánico que destruye sus ciudades y altera su economía, que dará lugar a un régimen de territorio militar y que llevará a muchas de sus ciudades a un marasmo del que sólo renacerán en la Edad Moderna, mientras otras cimentarán definitivamente su fuerza y su potencia”. El primer objectiu que es marca l’autor és precisar la cronologia de la incursió franca a Hispània, per la qual cosa creu necessari establir la data de la captura de Valerià a mans dels perses i l’inici de l’Imperi gal de Pòstum. Després de fer un ràpid repàs a una abundant bibliografia sobre els esdeveniments polítics de la dècada dels anys 50 del segle III, conclou que la invasió franca es va produir desprès del 260. Per refer la ruta d’aquesta invasió fa servir el mateix mètode que s’havia utilitzat per investigar les invasions a les Gàl·lies i Retia, és a dir, els amagatalls monetaris, advertint que aquests però “más que como mojón o hito en la ruta de los invasores debe de ser interpretado como una manifestación de la vida de aquel calamitoso periodo. Sólo su vinculación directa a los indicios de destrucción o a la proximidad a zonas afectadas puede ser considerado como indicio seguro del paso de los invasores”. Aquest advertiment està en la base del desacord que A. Balil mostra respecte a la segona invasió que defensaven B. Taracena i M. Tarradell. Els indicis adduïts per aquests investigadors, A. Balil considera que poden haver estat provocats per la campanya de Probe contra els usurpadors hispànics, la qual cosa explicaria la troballa d’amagatalls a jaciments portuguesos. Els amagatalls monetaris als que fa referència són els mateixos que havia utilitzat M. Tarradell. Pel que fa a les restes de destruccions, l’evidencia que presenta és més ampla. Als jaciments esmentats per M. Tarradell hi afegeix la reutilització de materials de construccions anteriors a la muralla de Gerunda; un incendi de cronologia imprecisa a la vil·la “Els Ametllers” de Tossa de Mar; restes imprecises de destrucció a Iluro de mitjans del segle III; restes de destrucció per incendi a la vil·la d’Arrahona (Sabadell) amb cronologia de mitjans del segle III; restes de destrucció i reconstrucció al monestir de Sant Cugat amb la mateixa data; restes de destrucció a vil·les dels voltants de Barcelona (Sitges, Vilanova i Geltrú); a Italica les monedes no passen de la primera meitat del segle III; destrucció o abandonament del teatre a Malaca a finals del segle III; passatges d’Avié (Ora marit., 270-272) que fan referència a la destrucció i decadència de Gades. Pel que fa a la ruta de la segona invasió, considera que l’estat dels coneixements en aquell moment no permetia encara establir-la, ultra la cronologia d’algunes dades oferia problemes de correlació. Això el va portar a oferir una interpretació alternativa que fou la de la campanya de Probe contra els usurpadors hispànics. A aquesta hipòtesi li va dedicar el segon article que hem esmentat (BALIL, A. 1959, “Hispania en los años 260-300 dC.”, Emerita, 27), en el qual va recollir tots els esdeveniments polítics que van afectar Hispània entre els anys 260-300, quedant clar que Probe s’havia traslladat a Hispània en una data que es corresponia amb la d’alguns amagatalls (EHA, Vit. Prob., 18,5).

L’any 1966 M. Tarradell i A. Balil van participar al “III Congreso Español de Estudios Clásicos”. La comunicació de M. Tarradell volia fixar l’atenció de futures investigacions en un dels aspectes que ell havia considerat fonamental de la crisi del segle III, això és, la transformació de les estructures agràries, tant pel que fa al tipus de propietat com al règim de treball. Després d’investigar 18 jaciments a la zona del actual Villar del Arzobispo, comprova que durant l’Alt Imperi predominava una propietat de tipus mitjà, però que després del raid franc i degut als trasbalsos que aquesta va provocar es va produir un procés de concentració de la propietat, la qual cosa es podia relacionar amb la decadència urbana que hom observava al Llevant peninsular, deguda al refugi dels possessores a les seves vil·les rurals que escapen del control municipal. Poc després de la celebració d’aquest congrés es publicà la obra col·lectiva Historia Social y Económica de España y América de l’editorial Vicens Vives en la qual M. Tarradell s’encarregà d’escriure el capítol d’Edat Antiga. Parlant de la crisi del segle III escriu: “comenzamos a preguntarnos si destrucciones tan generales y tan radicales es posible atribuirlas sólo a las invasiones. O bien resulta válida la hipótesis de que estimulada por el fracaso de la autoridad frente a las bandas invasoras, se produjo algo que pudiéramos llamar una revolución social”.

Tornant al III CEEC, la ponència d’A. Balil és un balanç dels estudis que s’havien fet fins aquell moment sobre la Hispània del Baix Imperi i dels que calia fer en el futur. En primer lloc critica la vella teoria que havia en la Hispània dels Antonins una Edat d’Or i en el Baix Imperi un període decadent, però també es mostra en desacord amb aquells que “terminarán mostrándonos el Bajo Imperio como una nueva Edad de Oro”. La preocupació fonamental de l’autor és separar la fictícia divisió entre l’Alt i el Baix Imperi que no havia conduit a res més que “discusiones demasido bizantinas”, i considerar la Hispània romana com un tot que necessitava una explicació global que permetés comprendre en tota la seva intensitat la “crisi del segle III”. Aleshores repassa els temes que resten encara obscurs en el coneixement de la Hispània imperial: les divisions administratives i el funcionament de la burocràcia, les mines, la ramaderia, l’agricultura i el comerç, l’estructura social, en concret la ruïna de la classe mitja urbana i dels petits propietaris pagesos, l’estudi de les classes socials i, finalment, la cultura, especialment l’anomena’t “renaixement indígena” en la producció artística.

Després de la celebració d’aquest III CEEC, els anys 1967 i 1968 A. Balil i J. M. Blázquez respectivament van publicar dos articles a la revista Hispania. L’article d’A. Balil (BALIL, A. 1967, “De Marco Aurelio a Constantino: una introducción a la Hispania del Bajo Imperio” Hispania, 106) pretenia situar el debat sobre la crisi del segle III a Hispània en el marc més ample de l’Imperi. Malgrat la intenció, el contingut de l’article es centra quasi exclusivament en els problemes fiscals de l’Estat Romà durant la tercera centúria i en les repercussions que aquests van tenir en la vida econòmica i social de l’Imperi, seguint un esquema dissenyat dos anys abans per A. Bernardi (BERNARDI, A. 1965, “Los problemas económicos del Imperio romano en la época de su decadencia”, SDHJ, XXXI). La problemàtica concreta d’Hispània i la relació d’aquesta amb les dificultats econòmiques del govern imperial no apareixen reflectits en aquest escrit.

L’altre article del que fèiem esment, el de J. M. Blázquez (BLAZQUEZ, J.M. 1968, “La crisis del siglo III en Hispania y Mauritania Tingitana”, Hispania, 108), està dedicat exclusivament a l’estudi de les primeres invasions germàniques de la Península. El defecte més greu d’aquest article es que l’autor es limita a repetir mecànicament el que ja havien dit M. Tarradell i A. Balil sense aportar res de nou ni definir-se sobre el punt de divergència que enfrontava aquests dos investigadors (l’existència o no d’una segona invasió en temps de Probe); això sí, com és habitual en aquest autor, cita abundant bibliografia i inclou nous testimonis a l’esquema, sense sotmetre’ls però a una crítica prèvia, la qual cosa fa que parli del pas dels francs per la Mauritania Tingitana quan ja M. Tarradell i J. Rebuffaut havien advertit i demostrat respectivament que les destruccions d’aquesta zona es devien a revoltes indígenes.

Com a conclusió d’aquest capítol podem dir que els primers estudis moderns sobre la crisi del segle III a Hispània havien centrat el seu interès en el raid franc-alamà i en els efectes d’aquest sobre l’estructura econòmica peninsular en la que tothom coincidia en detectar-hi una profunda crisi.

LES INVASIONS I LA CRISI DEL SEGLE III

En aquest capítol, donada l’abundància i dispersió de les publicacions dels darrers deu anys, que sobrepassen amb molt les limitacions d’un estudi com aquest, ens centrarem en els treballs que crec més significatius i, de manera especial, en els que fan referència al NE de la Tarraconense.

Durant els darrers deu anys no s’ha publicat gairebé cap treball específic sobre la crisi del segle III, no obstant, és difícil trobar alguna publicació d’un jaciment romà en la qual no se n’hi faci referència. Generalment però, aquestes referències es limiten a afirmar o a negar el pas dels francs per l’indret estudiat. Aquest fet és degut, sense dubte, a la insistència amb que s’havia tractat el tema del raid germànic als estudis de les dècades anteriors i a la transcendència que hom li havia donat.

Un dels pocs investigadors que ha realitzat en els darrers anys treballs específics sobre la crisi del segle III a Hispània es J. Arce, qui, en un article publicat el 1978, afirmava: “He considerado necesario, debido a los términos en que está planteado el problema en la moderna historiografía española, abordarlo desde el punto de vista del mismo contenido fáctico y positivista, si se quiere, porque esta misma base de contenido “évènimentielle” está formulada en términos erróneos entre algunos historiadores españoles de forma que se ha desvirtuado la posibilidad de una más amplia interpretación de la “crisis” para el caso de Hispania”( ARCE, J. 1978, “ La crisis del siglo III dC en Hispania y las invasiones bárbaras”, HA, VIII) . Aquest article de J. Arce està dedicat a criticar la interpretació que s’havia donat anteriorment de les evidències utilitzades. En primer lloc l’evidència literària. Després d’advertir del caràcter tendenciós de les fonts que tracten del govern de Gal·liè i d’una lectura crítica d’aquestes (cosa que no havia fet la investigació anterior) conclou que l’evidència literària només ens ofereix el següent: “En Hispania penetraron los francos en un momento cronológico correspondiente a la invasión de la Galia, esto es, circa 260, sitiaron Tarraco, se apoderaron de las naves y pasaron a África, pero no todos, sino sólo una parte; los que quedaron permanecieron unos doce años en la Península”. A continuació es centra en l’evidència arqueològica, que divideix en tres apartats: destruccions, amagatalls monetaris i fortificacions. Pel que fa a les destruccions, insisteix en la poca precisió de les datacions que impedeix relacionar de manera definitiva invasions amb destruccions. El mateix es pot dir dels amagatalls monetaris, ni la seva dispersió ni la seva cronologia permeten utilitzar-los en la manera que ho havien fet investigadors francesos i alemanys per estudiar el pas de les invasions a les Gàl·lies. Finalment, referint-se a les fortificacions conclou que és més legítim veure en elles moments d’enriquiment de les ciutats que no pas de crisi o decadència. En resum, aquest article de J. Arce posava en evidència la manca de relació directa entre les invasions i les destruccions i amagatalls, i de les fortificacions amb la crisi urbana; tots ells aspectes que havien estat considerats fonamentals de la crisi del segle III a Hispània. Les darreres investigacions dutes a terme a Catalunya ho confirmen plenament.

Rhode no te cap rastre del pas dels francs, durant el Baix Imperi segueix habitada i amb una intensa vida econòmica segons es desprèn de l’excavació d’una important fàbrica de salaó, la manca d’una publicació acurada del jaciment impossibilita una més gran precisió (NOLLA, J.M. 1987, Girona romana: de la fundació a la fi del món antic. Girona).

Emporiae ha estat objecte darrerament d’un profund i acurat estudi arqueològic amb motiu de les excavacions realitzades el 1982 a l’àrea del fòrum. En la publicació que donà a conèixer aquestes excavacions, els autors afirmen “Fins no fa gaire hom creia que la decadència d’Empúries havia estat una causa directa del cop de mà dels francs i alemanys el 260 dC. aproximadament, durant el principat de Gal·lié. Aquesta hipòtesi no pot ser defensada de cap manera tal com proven ben clarament les excavacions”( SANMARTÍ, E. (ed.) 1984, El fòrum romà d’Empúries. Barcelona).

Gerunda també s’havia dit que havia patit les invasions, però en un llibre publicat el 1987 J. M. Nolla afirma: “De fet, no hi ha cap evidència de la destrucció de la ciutat i d’altra banda ara mateix valorem molt menys la incursió bàrbara, la qual no deixa de ser un episodi esporàdic no massa important i que només obsessionà pel fet de ser el primer després d’un llarguíssim temps de pau”. Pel que fa a l’àrea rural de les ciutats de Rhode, Emporiae i Gerunda, J. M. Nolla i J. Casas diuen: “La gran crisi social i econòmica del segle III, iniciada la centúria anterior, ens és ben difícil de copsar, i quasi ens atreviríem a dir, llevat d’Emporiae i per unes altres raons, que no afecta pas massa aquestes comarques… La comparació entre les làmines IV i V, ens permet veure una continuïtat quasi absoluta entre l’ocupació rural en l’Alt i el Baix Imperi… No sembla doncs, que pugui aplicar-se a casa nostra l’esquema clàssic de l’aparició dels grans latifundis i la desaparició quasi total de la petita propietat, alhora que les ciutats iniciaven una davallada imparable ” (NOLLA-CASAS, 1984, Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al NE de Catalunya. Girona).

La ciutat de Blanda sembla totalment abandonada al segle I dC. (AQUILUE, J. 1984, “Las reformas augústeas y su repercusión en los asentamientos urbanos del NE peninsular”, Arq. Espa., 5 Teruel) . A Iluro no hi ha cap testimoni del pas dels franc-alamans i la ciutat segueix habitada durant tot el Baix Imperi (Carta dels vestigis arqueològics del Terme Municipal de Mataró. Museu de Mataró. Mataró 1977.) .

De les possibles restes de destrucció a Baetulo, J. Guitart diu “no tenemos por hoy en rigor y en contra de lo que se ha afirmado, ninguna prueba arqueológica evidente” (GUITART, J. 1976, Baetulo: Topografia arqueológica, urbanismo e historia. Badalona). Pel que fa a l’àrea rural de les ciutats d’Iluro i Baetulo, M. P:revosti, després d’un acurat estudi dels vestigis arqueològics, conclou: “Els segles I, II, i III dC., doncs, van ser clarament els més pròspers de l’època romana… (al Baix Imperi) el camp sofreix algunes variacions, però segueix vivint amb gran activitat” ( PREVOSTI, M. 1981, Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo. Badalona).

Pel que fa a la ciutat de Barcino poca cosa podem dir, donat que no s’ha publicat cap síntesi que reculli els resultats de les moltes excavacions que s’han dut a terme darrerament. Pel que fa a la destrucció de les muralles, res no ho proba, com tampoc està demostrat que les muralles baix imperials siguin de finals del segle III. O. Granados ha demostrat que no es va reduir el perímetre urbà, al contrari, es va ampliar al construir-ne un cos sortint cap a mar del qual es desconeix la possible funció.

A la zona del curs inferior del Llobregat, hinterland de Barcino, X. Menéndez i J. M. Solías detecten durant el Baix Imperi una reducció i un empobriment dels hàbitats rurals, fets que emmarquen en el context d’una complexa crisi econòmica de la que el fenomen més evident és la reducció dràstica de les ceràmiques fines. Aquesta crisi econòmica està relacionada, igual que al Maresme, amb un canvi en el règim de cultius (substitució de la vinya pels cereals). Adverteixen però, “que no hi ha cap indici que demostri que aquesta crisi generalitzada fou causada per o acompanyada d’unes destruccions més o menys violentes” (MENÉNDEZ-SOLIAS, 1988, “Problemes entorn el Baix Imperi al curs inferior del Llobregat”, II Reunió d’Economia Antiga de la Península Ibèrica. Barcelona).

Tarraco és la única ciutat hispànica que les cròniques antigues esmenten com “visitada” pels francs, però encara no compten amb cap estudi que permeti calibrar el seu pas per la capital de la Tarraconense.

Segons Aureli Victor (33.3) i Orosi (VII, 41,2) els francs s’escindiren en dos grups a Tarraco: un grup restà durant dotze anys a la Península mentre l’altre es va fer a la mar en direcció a Àfrica. Això permet a M. Tarradell (TARRADELL, M. 1977, “Les ciutats romanes dels Països catalans”, BRABL) atribuir la destrucció per incendi d’un barri de Pollentia al pas dels mariners francs.

Finalment, en un dels darrers treballs publicats sobre la Ilerda romana, A. Pérez, atribueix poca transcendència al fet, no demostrat, del pas dels francs per la ciutat : “No hay que negar rotundamente la probable incidencia de las invasiones, pero como dijimos antes, el decaimiento de la ciudad empezaría anteriormente y en el siglo III debía ser de poca entidad urbana. Hoy sabemos que a tales invasiones se les ha dado un valor desmesurado con no poca dosis de catastrofismo… en plena época de “crisis” (260) se repara la via (que unia Tarraco amb el NO passant per Ilerda)” (PÉREZ, A. 1987, “La civitas de Iltirda-Ilerda (III aC. – III dC.)”, Jornades internacionals d’Arqueologia romana. Granollers).

Sembla bastant clar, doncs, que a la zona de l’actual Catalunya, considerada una de les més afectades pel raid franc, no hi ha cap evidència d’aquest raid, la qual cosa no vol dir que no es va produir, sinó que li hem de donar la seva justa valoració.

Podem afirmar, definitivament pel que fa a Catalunya i hipotèticament per la resta d’Hispània, que la “crisi del segle III” no ve precedida de cap catàstrofe provocada pel pas d’una banda de francs, dels quals no sabem ni el seu nombre, ni el que van fer, ni com ni quan van ser expulsats d’Hispània, si és que ho foren mai.

Després de molts anys d’investigacions arqueològiques del raid germànic només sabem que no va ser tan catastròfic com havia suposat precipitadament E. Gibbon. Com diu M. I. Finley “las preguntas que en nuestros tiempos los historiadores le hacen al pasado son diferentes y, en consecuencia, el cuadro obtenido también lo es”( FINLEY, M.I. 1975, “La mano de obra y la caída de Roma”. Aspectos de la Antigüedad. Barcelona) per això, la moderna investigació, salvant anacròniques i encara massa nombroses excepcions, tendeix no a oblidar, sinó a treure transcendència a un fet puntual que difícilment podia provocar transformacions importants en la formació social de la Hispània romana.

Sense sortir del terreny de les conjetures, podem suposar que el pas de les francorum gentes per una determinada regió podia provocar, com a molt, els mateixos efectes que una mala collita en un any dolent. Dit això, seria necessari estudiar els efectes dels “anys dolents” en una formació social com la de la Hispània romana. Els francs que segons les cròniques van creuar els Pirineus no venien amb la idea de destruir sistemàticament tots els centres de producció ni els recintes fortificats, la seva intenció no era conquerir la Península, com fa pensar el mot invasió que s’utilitza sovint per definir quelcom que no va ser més que una razzia o, si es vol, un raid, sinó aconseguir un botí. Dels mètodes que van fer servir per això no ens n’ha quedat cap noticia.

Aclarit aquest punt, queda per veure, doncs, en què va consistir l’anomenada “crisi del segle III”.

LA INTERPRETACIÓ DE LA CRISI DEL SEGLE III

D’encà que B. Taracena, M. Tarradell i A. Balil publiquessin els seus primers treballs sobre les invasions germàniques de la segona del segle III, aquestes s’havien convertit en el factor determinant d’un seguit de transformacions que l’arqueologia semblava desvetllar i que s’emmarcaven en el context general d’una crisi de l’Imperi, que A. Balil descrivia, com sol fer, amb aquestes vigoroses paraules: “Sobre un fondo de oposición y lucha social cruzan los espectros del hambre, la miseria, la guerra y la epidemia, un gigantesco fuego en el que se consumirá y desaparecerá el Imperio burgués de los Antoninos para dar lugar al régimen estatista y autoritario que caracterizará el Bajo Imperio romano”.

El teòric més representatiu d’aquesta interpretació burgesa de la crisi del segle III és M. Rostovtzeff. Segons l’historiador rus (ROSTOVTZEFF, M. 1981, Historia económica y social del Imperio Romano. Madrid), a finals del segle III la població de l’Imperi va començar a patir una pressió fiscal cada cop més opressiva a la que s’hi va afegir una continuada devaluació de la moneda, el principal efecte d’aquesta nova “política econòmica” imperial fou la ruïna de la classe dels curials (l’anomenada tan sovint com incorrectament “burgesia romana”), que havia estat la base del “règim lliberal” del Principat. La ruïna d’aquesta classe provocà la decadència de moltes ciutats i del concepte clàssic de vida urbana.

Eliminada la “burgesia municipal” desapareix la “classe mitja” romana, al mateix temps que l’encariment del preu dels esclaus provocat per l’acabament de les guerres de conquesta, afavoreix la ràpida progressió del colonat. La societat queda dividida en dues classes que als textos jurídics apareixen sota el nom d’honestiores i d’humilliores.

El trencament de la societat romana imperial provoca la crisi de la religió antiga, el cristianisme anirà ocupant progressivament el lloc del paganisme. M. Rostovtzeff situa el punt de partida de la crisi en les guerres civils del període de l’Anarquia Militar (235-284), que havien desguarnit les fronteres i arruïnat el tresor públic. Els saqueigs dels bàrbars i les confiscacions i continues exaccions tributàries van arruïnar també a la majoria de la població, especialment a la part occidental, la que havia patit amb més virulència les incursions germàniques.

Els investigadors espanyols van voler demostrar com aquest esquema era especialment vàlid per a les províncies hispàniques: Cap a l’any 260 bandes de guerrers francs travessen el Pirineu i passen la Península a “sang i foc” de tal manera que, en paraules de Rostovtzeff “es raro que se halle alguno (jaciment romà del segle III) que no muestre haber ser destruido en esta época”. Els invasors destruïren vil·les, indústries i ciutats, provocant, degut al fracàs de l’autoritat per aturar-los, el trasbalsament de l’organització del treball, al fugir molts esclaus i organitzar-se en bandes armades que van provocar també nombroses destrosses.

Dioclecià va restaurar l’autoritat imperial i endegà unes reformes administratives que a Hispània es van materialitzar en una nova ordenació provincial encaminada a aconseguir una més gran eficàcia de la burocràcia. Aquesta, a l’augmentar els seus efectius va necessitar més recursos que es van aconseguir augmentant la pressió fiscal. Els curials eren els responsables del cobrament i pagament dels impostos, fet que va convertir les magistratures municipals en una pesada càrrega que va motivar que moltes possessores escapessin de les seves responsabilitats i es refugiessin al camp, accelerant així la ruïna de la vida urbana, ja molt compromesa per les recents destruccions i costoses reparacions, fetes a costa de sacrificar antigues zones habitades de les ciutats.

La fugida dels possessores al camp va anar acompanyada de la progressió del latifundi, com ho demostra l’arqueologia: després de la destrucció d’un grup de vil·les normalment només una se’n refà convertint-se en el cap d’un gran fundus. Això suposa un procés de concentració de la propietat que es detecta inclús a zones com l’actual Catalunya on durant l’Alt Imperi havia predominat la mitjana propietat. La concentració de la propietat implica una disminució de la renda dels expropietaris i dels pagesos en general. Aquest fet, unit al trasbalsament del treball esclau, va produir les condicions necessàries per al desenvolupament del moviment dels bagaudes.

La proliferació del latifundi també va provocar l’enfonsament del gran comerç d’exportació, donat que aquell era un centre de tendències autàrquiques que evolucionava cap a una economia tancada, basada en l’intercanvi de productes i no de monedes. Així doncs, després de la “crisi del segle III”, l’Imperi romà havia entrat dins d’un procés que dos segles més tard el portaria a la seva desaparició a Occident. Entre els investigadors espanyols les invasions germàniques del 260 dC. es van convertir en una frontera que separava dos mons diferents: l’Alt Imperi, burgés i urbà, i el Baix Imperi, aristocràtic i rural.

Aquesta interpretació de la crisi del segle III a Hispània (que hom pot trobar a qualsevol manual) s’ha fet en base a una determinada lectura de l’evidencia arqueològica (l’evidencia literària només s’ha utilitzat com a suport d’aquella). A continuació veurem com l’evidencia arqueològica és susceptible d’una nova, i al meu entendre correcta lectura i com alguns aspectes de la interpretació tradicional ja no es poden acceptar a la llum de les darreres investigacions.

El descens de la població. “A fines del siglo I la población pudo haberse elevado considerablemente. Las pestes de fines el siglo II, que azotaron amplias áreas del Imperio, y la crisis política y social del siglo III redujeron de nuevo la población” (MANGAS, J. 1982, “Hispania Romana”, Historia de España Labor, vol. I, Barcelona).

L’evidencia arqueològica que s’havia adduït per a demostrar això era l’abandonament de molts hàbitats. En primer lloc, encara no hi ha prous estudis que permetin generalitzar aquesta afirmació. En segon lloc, alguns dels pocs estudis que s’han fet darrerament semblen demostrar tot el contrari, la continuïtat dels hàbitats tant rurals com urbans és la tònica general, al menys per l’actual Catalunya. La zona dels voltants de Barcino és la única que presenta una significativa reducció del nombre de vil·les, però aquesta reducció es conseqüència de la substitució del conreu de la vinya pel de cereals. Així doncs, en aquest cas la reducció del nombre de vil·les és un indici de moviments de població. Pel que fa a la reducció dels perímetres urbans, àdhuc que aquesta està lluny d’estar demostrada en molts casos (ni a Barcino, ni a Gerunda ni a Tarraco), les fortificacions urbanes “no fueron construidas con el fin de abarcar toda el área habitada de las ciudades, sino que su trazado obedeció fundamentalmente a necesidades estratègicas buscando el trazado más favorable para llevar a cabo la defensa y, por tanto, amplias zonas habitadas quedaron fuera de su trazado en la idea de que, en caso de peligro, la población podía refugiarse en el interior” (TEJA, R. 1978, “Economía y sociedad en el Bajo Imperio”, Hispania Romana, Madrid). Els estudis de població necessiten d’una ampla base geogràfica que permeti detectar moviments de població, sense aquesta perspectiva, fent-los sobre zones molt concretes, es pot caure fàcilment en un error d’apreciació. En aquest sentit, i donada la manca d’estudis demogràfics, la afirmació d’un descens de la població a partir del segle III no és més que una suposició mancada de qualsevol base documental que la sustenti.

La decadència de la vida urbana. “Lo indudable es que a partir del siglo III se produce una crisis definitiva en las antiguas estructuras sociales y económicas del Imperio romano y precisamente afectaron a su esencia misma y lo que era el sustento de su Imperio: el municipio como centro del ejercicio de la ciudadanía e intermediario de las relaciones hombre-Estado. La ciudad pierde su importancia y su carácter en lo político; los ciudadanos rehúyen cada vez más el ejercicio de las magistraturas municipales, que tradicionalmente eran un honor apetecido y buscado; desaparece progresivamente la burguesía de las ciudades y con ellos conjuntamente el artesanado. Cada vez los municipios son en menor grado centros de ejercicio de la administración y la justicia y están menos capacitados para defender a sus ciudadanos. También ha cedido la ciudad su papel de intermediaria de los excedentes de producción agrícola” (MONTENEGRO, A. 1978, “La crisis del siglo III”, Hispania Romana. Madrid).

La manca de noves construccions urbanes, excepte les muralles, la reducció dels perímetres urbans i el canvi de residència dels possessores, eren evidència suficient per poder parlar de decadència urbana. Algunes restes de “destrucció” (reutilització de materials en el farciment de les noves muralles com les de Barcino o Gerunda) permetien atribuir-la al raid franc. Algunes referències a les ciutats hispàniques en textos antics semblaven confirmar aquesta hipòtesi de declivi de la vida urbana. Però si analitzem detingudament i en la seva totalitat les evidències més amunt ressenyades, podem oferir una nova lectura que, en part, contradiu i, en part, matisa l’anterior.

En primer lloc, els textos antics, ultra referir-se a un període més tardà del que ens ocupa, són contradictoris en la seva apreciació de la vida urbana peninsular. Només cal llegir la correspondència entre Ausoni i Paulí de Nol·la, en front dels passatges retòrics d’Ausoni que descriuen una Hispània de ciutats pobres i enrunades, hi ha el testimoni directe de Paulí, que coneixia Hispània i parla de magnífics centres urbans voltats de grans territoris i protegits per magnífiques muralles. Malauradament no tenim cap testimoni escrit que faci referència a les ciutats durant el segle III.

Pel que fa a la manca de noves construccions urbanes durant el segle III, abans de poder afirmar això, hauríem de tenir un coneixement arqueològic de les ciutats molt més gran del que tenim encara, que permetés dibuixar damunt la planta de les ciutats les modificacions que s’hi van realitzar al llarg del temps. Si es demostra definitivament que la majoria de ciutats fortificades del Baix Imperi van construir les seves muralles durant el segle III (l’únic cas que sembla clar és Gerunda), ja no podrem dir que no es van fer construccions urbanes durant aquest segle. Interpretar, però, l’aixecament d’unes muralles com signe inequívoc de la riquesa i vitalitat d’una ciutat em sembla tan arriscat com derivar-ne d’elles una etapa de crisi. Si tenim en compte l’elevat grau “d’inseguretat ciutadana”, si se’m permet l’expressió, que va regnar al llarg de tot el període del domini romà, no és difícil pensar en la continua necessitat de les muralles (no només per les ciutats sinó també per les vil·les) com a mesura de protecció. Aquesta “inseguretat” seria la causa també de molts amagatalls monetaris atribuïts tradicionalment al pas dels francs.

La fugida al camp dels possessores, sense dubte, va contribuir a donar a les ciutats una nova fisonomia, però aquest és un fenomen que no es va produir fins a principis del segle V. Més endavant aprofundirem en aquest punt.

Les darreres investigacions arqueològiques realitzades a Catalunya obliguen a que ens plantegem la historia urbana de la Hispània romana d’una manera diferent a com s’ha fet fins ara. En aquest sentit, un treball recent de J. Aquilué (AQUILUE, J. 1984, “Las reformas augústeas y su repercusión en los asentamientos urbanos del NE peninsular”, Arq. Espa., 5 Teruel) ha posat en evidència l’estreta relació que hi ha entre les reformes administratives d’August i l’inici d’una davallada espectacular d’una sèrie de nuclis urbans al NE d’Hispània. Aquestes reformes administratives, segons J. Aquilué, són conseqüència del canvi que s’opera en època augusta en les relacions entre Itàlia i les províncies, passant aquella de ser centre exportador a mercat dels productes comercials. A Hispània, la reforma administrativa d’August va provocar una jerarquització dels nuclis urbans, afavorint en els més privilegiats, el seu desenvolupament econòmic al convertir-los en centres canalitzadors de les noves relacions comercials, paper que abans havien protagonitzat altres ciutats com Emporiae. Malgrat que J. Aquilué es centre només en l’activitat comercial per explicar les transformacions del panorama urbà (amb la qual cosa no queden clars els motius de declivi de Baetulo i Blanda), sembla definitiu que durant el segle III no es va produir cap canvi substancial en el panorama urbà com tradicionalment s’havia vingut dient. El canvi en el panorama urbà que molts autors situen a finals del segle III l’hem de traslladar, a la llum de les darreres investigacions arqueològiques, al segle I dC., de manera que, en paraules de J. Aquilué, “la famosa crisis del siglo III dC lo único que hace es regular o institucionalizar esta situación: las ciudades que ya no cumplían su función como tales acaban por desaparecer (Emporiae, Blanda, Baetulo), las otras lejos de mostrar síntomas de debilidad o decadencia, persistirán amuralladas durante todo el Bajo Imperio (Barcino, Tarraco, Dertosa)”. Aquest canvi que es va produir en el panorama urbà peninsular al llarg del segle I dC no va afectar al que podríem dir la naturalesa de la ciutat, això és, la funció de la ciutat dins la formació social de la Hispània romana, sinó a la relació entre els nuclis urbans en el context d’una reordenació territorial, fruit dels canvis institucionals introduïts per August en l’estructura de l’Estat romà.

La ciutat romana occidental era, bàsicament, la residència habitual dels possessores. En aquest sentit, tota ciutat estava obligada a cobrir les necessitats d’aquells qui eren el seu motiu d’existir, i això explica perquè les ciutats que oferien una més ampla oferta de possibilitats tant per al negotium com per al otium es van convertir en importants nuclis urbans mentre que altres no van passar mai de ser petits centres administratius, necessaris però, per al funcionament de l’aparell estatal romà. Quan aquest va deixar d’existir, durant el temps del domini visigot, els nuclis urbans importants es van adaptar a les noves necessitats de la nova classe dirigent, mentre que molts petits centres administratius s’abandonen al desaparèixer el motiu de la seva existència.

Així doncs, durant el segle III no es va produir cap canvi ni en la funció de la ciutat ni en les relacions entre nuclis urbans ni en les relacions camp – ciutat, i no compten amb cap evidència que ens permeti parlar de “decadència” de la vida urbana. La decadència d’una determinada forma de vida urbana, la romana occidental, no s’iniciarà fins a mitjans del segle V, en el context d’una profunda transformació de les relacions socials que obligarà als possessores a convertir-se en agents actius del procés de producció i a exercir un control més gran sobre l’organització del treball.

La ruralització de la vida social. “La crisis del siglo III tuvo enormes consecuencias para la historia de Europa. Rota la organización social antigua en sus elementos básicos, surgieron nuevas relaciones económico-sociales… Los elementos nuevos, iban en general en contra de las estructuras sobre las que se basaba el Alto Imperio, es decir, la vida urbana y lo que esta representaba. Consistían principalmente en la importancia creciente de las grandes propiedades territoriales que caían fuera de la fiscalización de las ciudades” (UBIÑA, FZ. 1982, La crisis del siglo III y el fin del Mundo Antiguo. Madrid).

Arqueològicament, la ruralització de la vida social s’endevinava en la proliferació durant el Baix Imperi de luxoses vil·les rurals. Aquestes vil·les tardoromanes, segons la majoria d’autors, s’havien convertit en “centros de poder económico, de fuerza militar… que tienden a una suficiencia en particular económica”. Però el més significatiu de tot era que, en paraules de P. de Palol, “el fenómeno de la intensificación de la vida rural viene en contraposición a la vida urbana y no como un complemento de la misma”. Aquesta intensificació de la vida rural tradicionalment s’ha considerat que era conseqüència de la crisi del segle III: la inseguretat i la pressió fiscal eren el motiu de la fugida al camp dels possessores. Hem d’advertir que quan els autors parlen de ruralització de la ciutat es refereixen només al canvi de residència dels potentiores i no a un augment en el percentatge de la producció agrícola i ramadera en el total de la producció.

Aquest canvi de residència, com demostren les excavacions de nombroses vil·les, no es va donar fins a un moment molt posterior a la segona meitat del segle IV i, bàsicament, durant el segle V i el període del domini visigot. A més a més és un fenomen que no podem generalitzar a tota la Península, perquè si bé sembla clar a la Meseta no hi ha cap indici que permeti dir el mateix a la costa catalana, a on les ciutats van continuar essent el lloc de residència habitual de l’alta aristocràcia durant tota l’Edat Mitjana: Barcelona, Girona i Empúries, ultra ser seus episcopals, eren el lloc de residència dels comptes i de les seves corts.

Enfonsament del gran comerç d’exportació. “Junto al nuevo papel del mundo rural, que parece una lejana prefiguración de ciertos aspectos del feudalismo medieval, hau que destacar el hundimiento del gran copmecio de exportación, como resultado del empobrecimiento general progresivo” (TARRADELL, M. 1971, “Edad Antigua”, Historia Económica y Social de España y América. Barcelona).

L’evidència arqueològica que demostrava aquest enfonsament del gran comerç era en primer lloc la fi de l’exportació d’oli bètic a Roma, segons es desprenia de l’estudi de les àmfores del Monte Testaccio, en segon lloc la fi de la producció de vi laietà i, finalment, la davallada de les importacions de ceràmica fina.

Pel que fa a la producció i comercialització de l’oli bètic, J. Remesal ha demostrat recentment com paral·lelament el descens del nombre d’àmfores bètiques al Monte Testaccio aquestes comencen a aparèixer en un nombre cada cop més gran al limes renà, fet que ell relaciona amb el pagament de l’annonna militaris. La investigació de J. Remesal demostra com l’oli bètic es va continuar produint i exportant durant tot el Baix Imperi i que l’Estat romà va continuar essent un dels seus principals clients.

M. Prevosti ha demostrat com a finals del segle II dC la producció del vi laietà ja estava en declivi i estava essent substituïda progressivament per la producció de cereals. Els motius d’aquesta davallada de la producció de vi se’ns escapen però de cap manera, donat que és anterior, es poden relacionar amb la “crisi del segle III”.

La davallada d’importacions de ceràmica fina és un fet indiscutible, com també ho és que es va seguint utilitzant ceràmica i que els tallers locals van enfortir el seu paper comercial. El problema que planteja utilitzar aquesta davallada d’importacions com evidència de l’enfonsament del gran comerç és la poca incidència de la comercialització de la ceràmica en el total de l’activitat comercial.

Si tenim en compte que durant tota l’època del domini romà de la Península Ibèrica el gran comerç, és a dir, el comerç que proporcionava grans beneficis, el d’objectes de luxe, era realitzat per comerciants orientals i es limitava a abastir la demanda d’un reduït grup social no s’entén aquest suposat enfonsament. Durant tot el Baix Imperi i l’Antiguitat Tardana els comerciants orientals van seguir abastint amb la mateixa intensitat a l’encara reduït grup que constituïa la seva clientela. Potser a on es van donar els canvis més importants no fou en aquest gran comerç d’exportació (que hauríem d’anomenar, en tot cas, interprovincial) sinó en el modest àmbit del comerç local.

PER UNA NOVA INTERPRETACIÓ DE LA CRISI DEL SEGLE III

D’ençà E. Gibbon hom ha considerat el segle III com el punt de partida d’una crisi que va provocar la caiguda de l’Imperi Romà Occidental. Els antecedents d’aquesta crisi s’han cercat a l’època dels Antonins i, inclús, a la d’August, en les quals, en paraules d’Aurelio Bernardi “tras la espléndida fachada se estaban incubando ocultas dolencias”. La caiguda de l’Imperi Romà s’ha explicat mitjançant una crisi financera de l’Estat provocada per l’acabament de les guerres de conquesta i l’inici de la pressió germànica. L’efecte més perniciós d’aquesta crisi financera fou la de provocar el que hom generalment anomena una “crisi econòmica”, i per la qual hom entén un empobriment generalitzat de la població, la decadència de les ciutats i la progressió del latifundi, és a dir, en el seu intent per salvar-se l’Imperi s’havia suïcidat a l’arruïnar la base de la seva riquesa, això és, la “burgesia municipal”.

Ja fa temps que G. Gunderson (GUNDERSON, G. 1976, “Economic Change and the Demise of the Roman Empire”. Explorations in Economic History, XIII, 1) va demostrar la falsedat d’aquesta visió “miserable “ del Baix Imperi Romà i argumentà que, contràriament al que s’havia suposat, en aquest temps es produí un augment dels nivells de renda per càpita. Recentment, un magnífic estudi de J. Pinyol (PINYOL, J. 1983, “La crisi econòmica a la Tarraco baix-imperial (275-540). Una anàlisi quantitativa”, Faventia 5/2, Barcelona) ha demostrat com aquest esquema és vàlid per a la zona del conventus de Tarraco.

Si a aquests estudis hi afegim els de M. Mazza (MAZZA, M. 1973, Lotte sociali e restauratzione autoritaria nel III secolo dC. Roma) i de E. M. Schtajerman (SCHTAJERMAN, E. M. 1964, Die Krise der Sklavenhalterordung im Westen des römischen Reiches, Berlin) veurem com la caiguda de Roma, això és, la transferència del poder imperial als estats germànics, no està relacionada amb una crisi financera ni amb una disminució en la prosperitat dels habitants de l’Imperi, sinó amb una pressió creixent de les aristocràcies provincials per tal de no mantenir un govern centralitzat. Explicar quan, com, i perquè l’aristocràcia provincial occidental va deixar de donar suport a l’Estat romà és la tasca de futures investigacions.

Dins d’aquesta perspectiva, el segle III ja no és necessari veure’l com “una de las más agudas etapas de crisis de la historia de la humanidad”. Deslliurats de la creença de que el segle III fou un període catastròfic, ens haurem de plantejar les preguntes que ens permetin entendre de veritat aquest segle al que hom li atribueix tanta transcendència en la història d’Occident.

Així, començant per la població, tant interessant com saber si va haver-hi una recessió demogràfica és estudiar els moviments de població i la distribució d’aquesta en els diferents sectors de la producció, això només ho podrem saber excavant jaciments en extensió i profunditat, sense oblidar que l’objectiu de la demografia antiga no ha de ser el de establir nombres absoluts sinó el d’observar tendències a mig i llarg termini. De la producció s’ha d’estudiar tant el seu volum com les possibles variacions en els percentatges dels diferents sectors respecte del total. Respecte al comerç, juntament amb l’estudi dels circuits comercials s’han d’estudiar els sistemes d’intercanvi. Conèixer l’organització del treball, la distribució de la propietat i la de la renda, és imprescindible per entendre els moviments socials i detectar canvis en les relacions de producció. Aquests possibles canvis han de quedar reflectits en la superestructura político-jurídica, el seu estudi ens ha de fer conèixer els mecanismes de les relacions socials i de la relació de la societat civil amb l’Estat. Finalment, la difusió dels cristianisme ens obliga a endinsar-nos en el relliscós i atractiu terreny de les “mentalitats”. Un estudi centrat en la Hispània del segle III dC plantejat en els termes que acabem d’exposar, relacionant la instància econòmica amb la instància política i amb la instància cultural, contribuiria no tan sols al coneixement de la Història de Roma sinó també al dels mecanismes del desenvolupament històric.