El Pantocràtor de Taüll vol tornar a casa?

Manel Miró, 9 de novembre de 2014

Quan pels volts de l’any 2008 vaig visitar la Vall de Boí en el marc d’un estudi que estava fent del patrimoni medieval al Pirineu vaig quedar gratament sorprès pel model de gestió que hi vaig trobar. Venia de visitar molts llocs gestionats de manera precària i a la Vall de Boí vaig notar al primer cop d’ull que es prenien de manera molt seriosa la gestió del seu patrimoni. A mida que vaig anar coneixent totes les esglésies la sorpresa va esdevenir admiració. Recordo perfectament que a la Vall de Boí em vaig sentir orgullós del meu país i per això em va doldre molt assabentar-me del tancament parcial al que s’havia vist abocat el Centre del Romànic per culpa de problemes de finançament provocats per la crisi.

absis010

Uns cent anys abans, el 1907, l’Institut d’Estudis Catalans va impulsar una missió arqueològica al Pirineu, dirigida per Josep Puig i Cadafalch, que formava part d’un ambiciós pla per a documentar i impulsar l’estudi del romànic català. Dos anys més tard, el 1909, els membres d’aquesta expedició publicaven L’Arquitectura Romànica a Catalunya un clàssic de la historiografia de l’art català que va servir per a donar a conèixer arreu d’Europa un art molt desconegut fins aleshores.

Malauradament, la descoberta del romànic del Pirineu català també va alimentar la cobdícia dels col·leccionistes i va posar sobre la taula l’etern conflicte entre difusió i conservació. La confluència en un mateix moment històric de la descoberta de peces excepcionals, d’un actiu mercat internacional de compra d’antiguitats alimentat per col·leccionistes que pretenien eternitzar la seva memòria fent donacions als grans museus europeus i nord-americans i d’un territori pobre habitat per una societat rural necessitada i amb poca instrucció, van acabar sent els ingredients per a una tempesta perfecta. Davant el degoteig constant de casos d’espoli que s’estaven produint, el 1919 la Junta de Museus va prendre la decisió de salvar tot el que fos possible i portar-ho al Museu d’Art de Catalunya.

…la gent considera que el museu és un privilegiat, però amb l’operació de salvaguarda de les pintures el que es va aconseguir és que tothom tingués el privilegi de gaudir d’aquestes obres… Si no hagués estat així, els tresors del romànic haurien anat a parar als Estats Units o a cases de col·leccions privades i, avui en dia, seria molt difícil de visitar-les…

Aquestes paraules de Manuel Castiñeiras, un dels comissaris de l’exposició La missió arqueològica del 1907 als Pirineus, crec que reflecteixen l’opinió majoritària actual envers l’operació que va dur a terme la Junta de Museus. Avui pràcticament ningú dubta de que va ser una sort que la tesi de traslladar les pintures a Barcelona, defensada de manera enèrgica, valenta i eficaç per Joaquim Folch i Torres, aconseguís imposar-se, malgrat l’oposició inicial del gran Josep Puig i Cadafalch, qui considerava que era una aberració arrencar les pintures dels murs on foren pintades.

Gaseta_de_les_arts

Que la història li hagi donat la raó a Folch i Torres parla molt bé de la seva tasca de secretari de la Junta de Museus i de director dels Museus d’Art de Catalunya, i de la seva capacitat com un dels grans pioners de la gestió del patrimoni cultural al nostre país. Però, al mateix temps, l’èxit d’aquell arrencament parla d’un fracàs de país, doncs avui sabem que si no s’hagessin dut aquelles pintures a Barcelona, la desastrosa política de gestió del patrimoni cultural realitzada per l’estat espanyol i les diferents administracions territorials d’ençà la Guerra Civil sens dubte haurien provocat la desaparició d’aquest extraordinari patrimoni que hagués estat venut a col·leccionistes, espoliat de mala manera o destruït per a fer reformes a les esglésies perquè, com tantes altres coses al nostre país, la Guerra Civil també va convertir la gestió del patrimoni cultural en un forat negre del qual n’està sent molt difícil sortir-ne.

D’aquí a cinc anys, el 2019, es complirà el centenari de l’inici de l’arrencament de les pintures romàniques del Pirineu i podria ser un bon moment per a reflexionar sobre una qüestió que avui està sobre la taula: haurien de tornar les pintures al seu lloc d’origen?

Es tracta d’una pregunta incòmoda doncs per a contestar-la no es tracta només de determinar si a la Vall de Boí es donen les condicions objectives de preservació, conservació i difusió. No es tracta només d’una “qüestió tècnica” sinó que es tracta fonamentalment d’una qüestió  política doncs si la resposta a la pregunta fos afirmativa afectaria de manera significativa al MNAC, una de les principals institucions patrimonials del nostre país. Per tant la pregunta no és només si les pintures haurien de tornar a Taüll si no si el MNAC pot prescindir d’aquesta part fonamental de la seva col·lecció.

Tal i com s’entenen actualment els grans museus nacionals, és a dir, com a temples on s’atresora el més preuat del patrimoni artístic, arqueològic o científic d’un país, és ingenu pensar que el MNAC es desprendrà del nucli dur de la seva col·lecció. Així doncs, tal i com diu en Santos M. Mateos al seu post ”El vídeo mapping de Sant Climent de Taüll. De la copia aumentada al patrimonio audiovisual”:

Aunque comprendo la reclamación y seguramente se pudiesen dar todos los requerimientos de seguridad, conservación y exhibición in situ, sinceramente me cuesta imaginar el escenario en el que las pinturas de Sant Climent y Santa Maria de Taüll y Sant Joan de Boí vuelven a las iglesias para las que fueron creadas en los siglos XI y XII.

Efectivament, en la situació actual costa imaginar la devolució  de les pintures. Només un canvi radical de la situació donaria peu a un escenari favorable a la devolució i aquest escenari no és el d’un retorn a l’Edat Mitjana on uns nous senyors feudals s’emportarien les pintures als seus dominis pirinencs sinó que estic pensant en un escenari en que els grans museus nacionals deixen de ser temples urbans per a convertir-se en una gran xarxa territorial descentralitzada de distribució de coneixement.

La decisió del 1934 d’aprofitar el Palau Nacional de Montjuic com a seu del Museu d’Art de Catalunya va permetre disposar d’un lloc on centralitzar col·leccions que estaven disperses i, sobretot, de disposar d’un edifici el suficientment ampli com per a encabir els grans volums que feien falta per instal·lar les col·leccions de pintures murals romàniques.

Aquest model d’exposició es va mantenir en el projecte del 1980 de Gae Aulenti. Per tal d’exposar les pintures murals romàniques es van construir uns suports que reproduïen la forma dels suports originals: absis, arcs, columnes, pilars. En el cas dels conjunts pertanyents a un mateix monument és molt evident que l’ideal era reproduir l’espai original per tal de poder apreciar les relacions entre les imatges i interpretar-ne correctament els cicles iconogràfics. El resultat acadèmic és impecable però sempre he pensat que la museografia de les pintures romàniques del MNAC és molt freda. M’explico.

Amb les sales del romànic del MNAC em passa el mateix que amb la rèplica de les pintures d’Altamira, la sala on s’exposen és tan freda que em costa entrar en aquell estat de connexió emocional amb les pintures de la que se’n derivaria una experiència plenament satisfactòria. Està clar que en el cas de la rèplica d’Altamira la falta d’emoció està directament relacionada amb el fet de no estar dins la cova i d’estar mirant una còpia (també he de dir que la rèplica d’Altamira és un més que extraordinari instrument didàctic, la qual cosa justifica amb escreix la seva existència).

En el cas del MNAC, però, la meva manca d’emoció no està relacionada amb l’obra, doncs es tracta de l’original, sinó que crec que és el resultat de la seva presentació. Sempre m’ha semblat que l’encaix de la col·lecció de pintura mural amb l’arquitectura de l’edifici era molt forçat i mai he aconseguit alliberar-me de la sensació de que les esglésies romàniques estan embotides dins la cotilla d’una arquitectura pensada per a una altre funció. De fet ara sóc de l’opinió de que quan es va redactar el projecte del 1980 hagués estat millor plantejar un edifici de nova planta, a l’estil del Museu Episcopal de Vic, projectat a partir de la col·lecció i no de l’edifici preexistent. A Vic l’edifici està al servei de la col·lecció i hi ha un diàleg fluid entre les peces i els espais mentre que al MNAC no puc deixar de pensar quan visito les sales del romànic que la col·lecció de pintura mural no dialoga amb l’espai del museu sinó que s’hi baralla.

Contràriament a la fredor de les sales del MNAC, quan visito les esglésies originals de Taüll, tot i haver estat despullades de les seves pintures originals, aconsegueixo un grau de vinculació emocional que sens dubte té a veure amb la bellesa de les esglésies i del seu entorn però també té relació amb com s’han museïtzat els darreres anys aquestes esglésies.

La Vall de Boí ha estat els darrers anys una mena de Laboratori de Rèpliques que seria sens dubte un interessant tema de tesi per a algun departament universitari o alguna persona dedicada a la investigació de la gestió del patrimoni, la psicologia de l’art o la comunicació museística doncs molts enfocaments són possibles.

La rèplica del conjunt escultòric del Davallament d’Erill la Vall aconsegueix un efecte sorprenent quan s’entra dins la petita nau de l’església i si es pot combinar amb les explicacions de la guia, el resultat sol ser una esplèndida experiència de visita.

A Sant Joan de Boí el que trobem és una rèplica de les pintures conservades al MNAC amb l’encert, des del meu punt de vista, d’haver arrebossat les parets de l’interior de l’església amb morter de calç. D’aquesta manera s’aconsegueix que el visitant entengui que originalment els interiors de les esglésies romàniques del Pirineu no eren de pedra vista sinó que estaven complertament decorats o coberts amb morter.

El model de museïtzació de Santa Maria de Taüll podríem dir que és el més senzill i consisteix en la instal·lació d’una rèplica de la decoració de l’absis de la nau central mentre que les parets estan amb la pedra vista i hi ha elements decoratius que li confereix a aquesta església, més que a qualsevol altre de la vall, el caràcter de parròquia viva que és el que és en realitat, la qual cosa li resta una mica de màgia a l’interior.

El darrer model posat en pràctica és el flamant vídeo mapping instal·lat a Sant Climent de Taüll que du per nom “Taüll 1123”. Vull subratllar que quan el vaig anar a visitar fa un parell de setmanes, en el marc de la trobada “Carajillu de Cafès a la Vall de Boí”, hi vaig anar amb una certa dosi d’escepticisme doncs pensava que el que li calia de veritat a Sant Climent de Taüll era que tornés el Pantocràtor i la resta de frescos i no pas que li posessin un vídeo mapping.

Després de tenir l’oportunitat de veure’l tres vegades seguides he de confessar que crec que el Pantocràtor ja ha tornat a Taüll, no físicament però sí en esperit. La meva sensació de sorpresa i emoció en veure com l’absis de San Climent s’omplia de línies i colors possiblement fos semblant, salvant les distàncies culturals i històriques, a la dels fidels de la vall quan l’any 1123 van poder contemplar l’interior de Sant Climent ple de pintures. Em vaig sentir ingènuament fascinat per aquelles imatges. Chapeau! Vaig pensar.

1

El mapping de Sant Climent, lluny de ser un bolet dins d’una església, resultava que era una experiència sensorial amb una força interpretativa molt poderosa que anava més enllà de l’explicació simbòlica o històrica d’unes imatges per endinsar-se en el món de les sensacions. El que aconsegueix el mapping “Taüll 1123” no és “fer entendre” sinó “fer sentir”, és un instrument de transmissió del coneixement que no necessita traducció, que s’explica per sí mateix tot i que quant més bagatge portis dins teu més seràs capaç de gaudir-lo.

1077280_242125039285074_1239863725_o

El mapping de Taüll posa en evidència la potència interpretativa i la força d’atracció de les noves tècniques de realitat augmentada i anuncia una moda que segurament veurem prosperar. I aquesta darrera reflexió em porta de nou a la pregunta ¿haurien de tornar les pintures al seu lloc d’origen? No em costa imaginar una futura museografia del MNAC amb un espai dedicat a mostrar totes les esglésies romàniques que es vulgui a través del sistema del vídeo mapping o algun de similar que sigui capaç de reconstruir de manera real espais decorats. Si aquest escenari s’arribés a produir potser no seria tan greu que el Pantocràtor de Taüll tornés a casa seva, on ja fa temps que es preparen per quan arribi el dia del retorn.

A la Vall de Boí afortunadament conserven el patrimoni construït, un patrimoni que ha estat declarat Patrimoni Mundial. A la Vall de Boí també tenen una estratègia de llarg recorregut i un equip de gestió que Noemí Sas ens descriu així al seu post:

A la Vall de Boí vam percebre compromís personal i professional d’aquells amb qui vam conversar, així com ganes de seguir treballant malgrat les dificultats i un immens amor al seu entorn. Tothom… tothom tenia un discurs de treball comú sobre un sol concepte: la multiplicitat d’angles i visions que configuren un mateix territori. Patrimoni viscut, treballat, patit i, sobretot, ben viu.

I també tenen, com ens recorda la Clara Jáuregui, un paisatge poderós i extraordinari que ho emmarca tot:

Finalment, un altre punt a favor d’aquesta Vall, a banda la concentració de patrimoni, és el lloc incomparable on es troba. No es pot entendre aquesta arquitectura sense posar-la en relació amb el paisatge que l’envolta, i això és una cosa que afortunadament entenen a la Vall de Boí i potencien. 

El patrimoni, com l’or, és un valor etern, mentre que la museografia, com les accions en borsa, és un valor efímer que depèn molt dels canvis tecnològics i dels estats d’ànim. Si no s’esdevé abans un cataclisme inesperat, m’agradaria pensar que en un futur no molt llunyà, posem-li entre deu i vint anys, el Pantocràtor de Taüll tornarà a la seva casa i això serà important no només per a la Vall de Boí sinó per tot el país, doncs serà un indicador del grau de maduresa de Catalunya i les seves institucions.

Un comentario en “El Pantocràtor de Taüll vol tornar a casa?

  1. Pingback: Valoració de ‘Carajillu’ de Cafès’a la ‘Vall de Boí i Parc Nacional d’Aigües Tortes’ | Cafès de patrimoni

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s