Publico avui un resum de la meva intervenció a la taula rodona «Estratègies i recursos per a la interpretació del patrimoni cultural» celebrada en el context de la III Jornada de Patrimoni Cultural, organitzada per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACPC) amb l’objectiu de generar el debat i la reflexió sobre les confluències entre patrimoni cultural i turisme. El moderador del debat, en Josep Manuel Rueda, director de l’ACPC, va centrar el debat en com la tecnologia estava afectant a la pràctica de la difusió en els museus i centres patrimonials, advertint dels perills del mal ús de la tecnologia i d’una deriva cap a discursos que fugen de manera voluntària de fer lectures complexes.

Reflexions sobre els reptes actuals de la interpretació del patrimoni

Els darrers anys he observat que la qüestió tecnològica s’ha situat al centre del debat sobre la museografia i la interpretació del patrimoni. Son nombroses les jornades i els cursos que se li dediquen. El trasbals que ha causat a les institucions patrimonials, quasi sempre escasses de recursos, l’acceleració tecnològica que ha suposat la popularització de l’Internet mòbil, de la geolocalització i de les diferents formes de realitat virtual, són algunes de les causes que estan en l’origen d’aquesta preocupació.

El meu punt de vista, però, és que la qüestió tecnològica és una qüestió col·lateral, molt interessant però no una qüestió central. El que jo crec que hauria d’estar ara mateix al centre del debat és la qüestió del relat, és adir, de la cada cop més necessària narrativa que han de desenvolupar els museus i espais patrimonials per adaptar-se a la idiosincràsia dels seus usuaris,actuals, potencials i futurs.

La voluntat de generar relats als museus i espais patrimonials ha existit sempre, però generalment, el relat que s’ha generat ha tingut un to i un caràcter acadèmics. En canvi, els darrers anys, sembla que creix la necessitat de diversificar el relat i apropar-lo als usuaris i és en relació a aquesta necessitat on la tecnologia està jugant un paper fonamental per a donar forma a aquesta diversitat de narratives, doncs el que també és cert és que aquestes narratives actualment tenen molts formats possibles. Les noves tecnologies de la comunicació ofereixen a la museografia i a la interpretació del patrimoni una varietat d’eines que són molt útils per generaren un mateix espai continguts diversos.

I si parlem de diversificar el relat, veurem que no es tracta només de tecnologia, de realitat virtual o augmentada, sinó també de visites teatralitzades, d’escenografies, és a dir de recursos que es fan servir des de fa molts. Perquè aquesta necessitat del relat? Què hi ha darrera d’aquesta tendència? Crec que, d’una banda, hi ha una part molt important d’experimentació de les possibilitats que ofereix la tecnologia pel que fa a mobilitat, geolocalització, creació d’entorns virtuals o realitats superposades.Però d’altra banda, i això és el que per a mi és realment significatiu, el que hi ha és una demanda, inconscient potser, d’una nova missió als museus i espais patrimonials, ja no n’hi ha prou amb conservar i educar, també cal ensenyar a la gent a gaudir del patrimoni.

Personalment, penso que aquesta missió, que no ha de substituir a les altres sinó afegir-si, és la que hauria de servir com a clau de volta per a la creació de les estratègies interpretatives a museus i espais patrimonials.

Certament la tecnologia ens pot ajudar molt adonar sentit al relat museològic i patrimonial. En els darrers projectes museològics en els quals he estat treballant, el del Museu de Ràdio Andorra i el del Museu del Suro de Palafrugell, hem decidit prescindir dels textos a l’exposició permanent.

En el cas de Ràdio Andorra la idea va sortir de manera natural, un museu de la ràdio havia d’explicar-se a través de la paraula i no de la lletra. Enlloc de textos vam pensar proporcionar als usuaris del museu un “receptor” que contindria tots els continguts. Aquest receptor seria un dispositiu Android i els continguts s’activarien mitjançant sensors de proximitat o ambientals (NFC, iBeacons). Aquest sistema permet oferir els continguts amb tants idiomes com es vulgui, permet oferir diferents relats per a diferents audiències, a banda de permetre escoltar els audiovisuals en diferents idiomes al mateix temps i, amés a més, permet fer accessibles els continguts a persones amb necessitats especials mitjançant continguts adaptats amb audiodescripcions i l’ús de vídeos amb llengua de símbols i subtitulats.

Poc després d’acabar el projecte de Ràdio Andorra vaig anar a visitar Lascaux IV que feia uns mesos que s’havia inaugurat. Allà vaig poder veure en funcionament aquesta idea del “receptor”, que a Lascaux anomenen “acompanyant virtual”. Es tracta d’una tablet que et permet,en primer lloc, escoltar clarament les explicacions del guia mentre visites la rèplica i, després, et permet accedir als continguts de l’espai expositiu “El taller de Lascaux” i escoltaren el teu propi idioma els audiovisuals dels altres espais. Un aspecte rellevant de la meva experiència a Lascaux és que tothom va entendre ràpidament el funcionament del dispositiu, persones grans, petites i mitjanes.

Ni el “receptor” de Ràdio Andorra ni l’’acompanyant virtual” de Lascaux són audioguies. L’audioguia en un museu, normalment és un complement de la visita i una manera de generar ingressos, en canvi el que vam proposar a Ràdio Andorra i el que s’ofereix a Lascaux IV no és un complement sinó una eina imprescindible, és l’eina que permet la comunicació entre el museu i els usuaris, un museu que és més ric en mitjans de comunicació i en continguts i que ja no es comporta com un subjecte passiu sinó que interactua amb les persones que el fan servir.

La proposta de prescindir dels textos no és fàcil d’assimilar d’entrada doncs està molt arrelada en la nostra tradició museogràfica, però sí que és cert que els avenços tecnològics en aquesta línia estan suposant una revolució. De fet, si ens aturem a pensar un moment, canviar els panells amb textos per un acompanyant virtual no significa que desapareguin els continguts del museu, al contrari, s’ofereixen en un format més còmode i es diversifiquen. Personalment crec que un dels aspectes que marcarà el futur dels museus és el de poder viure en un mateix espai diferents experiències. En aquest sentit, el Rijksmuseum d’Àmsterdam, és un exemple de referència. El museu t’ofereix passejar per les sales gaudint simplement de la contemplació estètica de les obres, però si vols pots seguir també algun dels itineraris que t’aconsellen els conservadors del museu o si vols pots fer un tour de descoberta familiar amb l’app del museu.

En resum, el gran canvi que detecto que s’està produint al món dels museus i del patrimoni és la importància creixent que adquireix la creació d’un relat enfront de la mera contemplació. I cal remarcar que la diferencia del relat museogràfic i el patrimonial respecte del relat literari és que es construeix sobre uns testimonis reals i no de ficció, doncs els objectes d’un museu o les restes arqueològiques són protagonistes dins el relats que puguem crear.

La gran potencialitat de les noves tecnologies és que han facilitat i abaratit el cost d’oferir continguts diferents pensats per a públics diferents en un mateix espai. La novetat rellevant és que des del punt de vista de la comunicació disposem de moltes més eines actualment susceptibles de captar l’atenció dels usuaris i d’interessar-los. Però el que és rellevant és que sapiguem crear relats interessants. És molt important que sapiguem crear relats per a persones amb necessitats interpretatives diferents, per tant, un projecte museològic ha d’implicar sempre una tria de diferents tipus d’usuaris i imaginar diferents experiències per a cadascun d’ells.

El canvi de xip necessari és entendre que un museu o un espai patrimonial no és només un contenidor de col·leccions i de coneixement sinó que ha d’esdevenir un node d’intercomunicació d’aquest coneixement amb el món i els seus usuaris. Ha de ser un facilitador d’experiències de les persones amb el patrimoni. El que no pot ser és que condemnem als que no saben gaudir del patrimoni per manca de formació o de motivació a que segueixen sense gaudir. Que visitar un lloc històric sigui una experiència lúdica gràcies a una app de realitat augmentada o d’una visita teatralitzada no equival a visitar un parc d’atraccions. La transmissió del coneixement no és la única funció del museu envers els seus usuaris, també ho és la d’ensenyar a gaudir del patrimoni. Per això, el gran repte no és tant la inversió en tecnologia sinó la inversió en gestió, en recursos humans i en innovació als museus i a les institucions patrimonials.

Per acabar volia insistir en aquesta idea de la nova missió dels museus, la d’ensenyar a gaudir del patrimoni. I això ja ens ho va fer veure en Freeman Tilden quan deia que mitjançant la interpretació s’accedeix a la comprensió, que mitjançant la comprensió s’arriba a l’estima i que gràcies a l’estima s’afavoreix la conservació. És a dir, que la interpretació és una estratègia de conservació preventiva prioritària. Però per fer una interpretació eficaç calen persones formades professionalment en aquesta disciplina i, ara per ara, aquesta formació és molt precària. La formació en interpretació serà fonamental en el futur, fins al punt que hauria de ser una especialització dins l’àmbit de la gestió del patrimoni. No n’hi ha prou que només la gent del patrimoni ens dediquem a conservar-lo, cal que convertim a tots els usuaris del patrimoni en agents actius d’aquesta tasca ingent que és la de transmetre el llegat de la humanitat a les generacions futures. Nosaltres sols no podrem i la interpretació és la eina per fer-ho.