Manel Miró, 22/04/2014

L’exposició Víkings que es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona fins al 29 de setembre planteja una sèrie de qüestions interessants des de l’òptica de la interpretació del patrimoni, començant ja des de la mateixa formulació de l’objectiu de l’exposició: presentar els trets que caracteritzen la cultura víking mitjançant una acurada selecció d’objectes originals (recolzats en alguns casos amb reproduccions de bona qualitat) i un plantejament on la visió antropològica/estructuralista pesa més que la visió històrica.

A les cartel·les explicatives de les peces de l’exposició és on es nota de manera més nítida aquesta decisió: no hi han dates sinó conceptes relatius a la cultura, la vida quotidiana, la religió, la cosmogonia, el vestit, el paper de la dona. Sense dates, el fil de la història es desfà davant un robust argument de caire cultural.

L’única concessió a la cronologia que fan els comissaris de l’exposició es troba al primer àmbit, el que està dedicat a parlar de la Catalunya que va ser contemporània dels víkings. La idea és que a mida que l’exposició vagi itinerant aquest àmbit introductori s’adapti a cada país o ciutat que l’albergui. Els autors de l’exposició consideren que amb aquesta referència a la història local, els visitants ja tindran suficient perspectiva històrica per ubicar l’aventura víking. I escric aventura víking i no vikinga doncs aquesta és la forma catalana correcta de referir-se a aquests navegants del llunyà nord, és a dir, que en català víking ens serveix per al masculí i per al femení, tal i com ens va insistir, l’Elvira Mata, subdirectora del MMB i guia excepcional de la visita.

Tornant a la qüestió de la tria de la perspectiva cultural enlloc de la històrica o a la d’una combinació d’ambdues, crec que no es tracta d’una decisió capriciosa ni casual sinó molt intel·ligent. Veurem per què. De la mateixa manera que la famosa exposició sobre els ibers (Los íberos, príncipes de Occidente) que va organitzar el 1998 l’Obra Social de la Caixa estava dedicada a situar la cultura ibera entre les grans cultures mediterrànies de l’Antiguitat Clàssica, aquesta exposició «Víkings» té també un objectiu ideològic, un objectiu que va més enllà del coneixement cultural, i aquest objectiu és el d’acabar amb la llegenda negra de violència i pillatge que ha caracteritzat al poble víking des de sempre. Si enlloc d’explicar la història víking, farcida de guerres, saqueigs i violències (doncs d’això parlen els contemporanis quan es refereixen al poble víking) s’explica la cultura víking, que té molts aspectes que van més enllà del seu caràcter de societat violenta, automàticament s’està canviant la perspectiva i, per tant, el judici sobre els víkings i el seu estereotip.

I crec que l’exposició aconsegueix aquest objectiu, doncs jo en vaig sortir convençut que els víkings dels que parla l’exposició són un poble de navegants i comerciants orgullosos de la seva identitat marinera i de les seves tradicions i no només una colla de busca-raons.

Restitució volumètrica d’un vaixell funerari a partir dels claus trobats durant l’excavació.

L’exposició incideix molt en la relació dels víkings amb el mar, per exemple, amb la delicadesa del display on es recrea la forma d’un vaixell funerari a partir dels claus trobats en l’excavació o amb la minuciositat d’un interactiu que explicava de manera molt didàctica la quantitat de materials necessaris per a la construcció d’un drakkar (si la cultura víking hagués durat més temps no quedaria ni un sol arbre a Noruega o Dinamarca).

Interactiu que mostra de manera didàctica la quantitat ingent de recursos que necessitava la construcció d’un drakkar.

Un fet que també va captar el meu interès durant la visita va ser l’estil de disseny de l’exposició. Des del primer moment, abans de saber d’on venien els dissenyadors, no vaig poder evitar pensar que era disseny nòrdic, allunyat del nostre estil mediterrani on la concessió estètica sempre pesa més que la vocació pràctica. Els dissenyadors de l’exposició Víkings han apostat per formes estructurals agosarades capaces de generar un espai expositiu de fàcil percepció. Les estructures, de blanc immaculat com l’hivern dels fiords, estan pensades per a dotar a l’exposició d’una personalitat, la dels víkings actuals, que dissenyen des de l’ergonomia del visitant, la facilitat del transport i l’enginy per a facilitar un muntatge que podria ser extraordinàriament complicat.

Estructures expositives que recorden les formes dels vaixells víkings.

El detall humorístic final em va arrencar un somriure: una gran maqueta d’un assentament víking feta amb «cliks de famobil»que farà delir als meus amics de la Clikània montblanquina.

En resum, una exposició impecable que ens aporta una visió diferent dels víkings i de la qual només tinc un però, no és una exposició per nens o nenes. Em sorprèn que essent el tema víking tan atractiu per a la infància, els autors d’aquesta exposició no li hagin fet la més mínima concessió a aquest segment de públic. Potser és un tema de pressupost, potser és un segment que no interessa, potser és una renúncia o potser forma part de l’estratègia tendent a canviar la nostra percepció dels víkings com un poble seriós, més enllà dels estereotips creats pel cinema i els dibuixos animats.

Per acabar, vull felicitar als responsables del Museu Marítim de Barcelona per haver organitzat una visita guiada per a bloggers a la seva exposició i agrair-los que m’hagin convidat. Encara són pocs els museus de la nostra ciutat que s’atreveixen amb aquestes iniciatives i per això el MMB mereix tot el nostre reconeixement. Des d’aquí els encoratjo a seguir aquest camí de relació entre museus i xarxes socials, malgrat que a voltes no sapiguem com l’hem de seguir i a voltes no sapiguem exactament fins a on ens pot portar.