Manel Miró

Ahir al matí en un tweet li agraïa al Vàngelis Villar que hagués tornat a obrir el vell debat del compromís social dels museus, doncs sembla que era un tema que havia deixat de preocupar als professionals del sector, més centrats en la problemàtica de la gestió dels equipaments i la seva supervivència durant aquesta dotzena d’anys que portem de segle XXI.

Com molt bé diu en Vàngelis Villar al seu post “Institucions i compromís social“, ja des dels anys 60 del segle passat existeixen reflexions sobre el compromís social de les institucions de patrimoni. Especialment fructífers van ser els anys 70 amb les aportacions sorgides de la Nova Museologia, sobretot a França, on va triomfar el concepte Ecomuseu.

El museòleg francès Hugues de Varine, inventor del concepte «ecomuseu»

Malgrat que els ecomuseus hagin acabat derivant cap a la idea de parcs culturals o de museus a l’aire lliure, en realitat el concepte original era (va ser) realment revolucionari, no només perquè en front de la visió antiquarista dels museus tradicionals els ecomuseus englobaven tot el patrimoni del territori (cultural i natural) dins un discurs integrador, sinó sobretot  perquè propugnaven l’autogestió del patrimoni per part de la comunitat a la que pertanyia.

Una qüestió principal per a la Nova Museologia era proposar un canvi en la “ideologia” que inspirava la creació de museus. En front dels museus nascuts per a celebrar les glòries patriòtiques d’una nació i la seva preeminència sobre altres pobles, la Nova Museologia defensava un rol més actiu dels museus com a elements formadors de la mirada crítica de la societat i proposava un rol més actiu de la societat dins els museus.

El Museu Britànic va ser un paradigma de museu nacional al segle XIX.

És evident que la Nova Museologia estava lligada ideològicament a l’esquerra europea però molts dels seus postulats tenien més a veure amb un canvi en la mentalitat de la societat i amb un canvi en la percepció de la societat envers el patrimoni que no pas amb una qüestió política. De fet, la transversalitat política dels postulats de la Nova Museologia va quedar reflectida en la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural signada a París el 21 de novembre de 1972.

El que va posar en evidència la Nova Museologia és que els museus i el patrimoni tenien una gran potencialitat com a mitjans de comunicació (de fet, la URSS de Stalin i l’Alemanya de Hitler ja havien fet servir els museus com a mitjans adoctrinadors). Aquesta nova dimensió va fer que es superés el rol propagandístic nacional/imperialista típic del segle XIX i que els museus comencessin  a generar nous serveis orientats a l’atenció al públic com tallers didàctics, cicles de conferències, exposicions temporals, visites guiades, serveis de difusió, etc.

Tot i que la Nova Museologia havia nascut en el si de l’esquerra, aquest nou rol va ser acceptat tant per la dreta com per l’esquerra europea per que el canvi, com he dit abans, tenia més a veure amb una nova mentalitat de la societat en el seu conjunt que amb una qüestió només ideològica.

Amb el benestar social va créixer el consum cultural que, combinat amb el creixement del turisme, va donar peu al naixement del turisme cultural, una activitat econòmica que va permetre a determinats països desenvolupar una veritable indústria del patrimoni reflectida en una alta especialització professional i en un alt nivell d’ocupació dins el sector.

A mida que l’Estat del Benestar es consolidava a Europa i s’estenia a nous països com Espanya, Portugal o Grècia, els museus i el patrimoni van gaudir també de la bonança econòmica i el suport de l’administració pública es va multiplicar. El preu, però, que es va pagar a canvi del suport de l’administració pública va ser la pèrdua de la independència. La utopia de l’autogestió defensada per la Nova Museologia es va anar diluint a mida que es va anar imposant la lògica democràtica. Si el govern (central, federal, autonòmic, comarcal, local…) és el que finança, és el govern el que decideix del què i del com es parla. I com que estem parlant ara ja de països democràtics, aquests governs tenen tota la legitimitat per a fer el que fan, per a generar el seu propi “relat”. En aquest sentit estic totalment d’acord amb el que diu l’Eva Jove al seu post “El rol social actual dels Museus a debat” i amb la idea que ella defensa de que compromís social no és el mateix que compromís polític.

Però per això mateix també són oportunes les preguntes d’en Vàngelis Villar “Quin és el preu de la necessitat d’arribar a una determinada quota de visitants? La pèrdua de rigor és acceptable per tal d’arribar a sobrepassar un límit en forma de número?”. La meva resposta és que no, que la pèrdua de rigor mai és acceptable però també penso que no necessàriament hi ha d’haver una relació entre el nombre de visitants i el rigor. Al contrari, la manca de rigor també es pot manifestar en la manca de visitants perquè parlant de museus no podem parlar només de rigor dels continguts. El rigor no el podem deixar només en l’esfera del rigor científic o acadèmic, hem de reivindicar també el rigor de comunicació i el rigor de la interpretació^[1]. En aquest sentit, l’aportació que ha fet al debat l’Antonio Rojas al seu blog “El Racó Patrimonialitzador” és molt oportuna i lúcida com diu l’Eva Jove. Diu l’Antonio Rojas al seu post “Avaluació de la gestió i funcionament dels museus”  que “és evident que actualment el nombre de visitants és un indicador insuficient per avaluar la qualitat i gestió dels museus”. Aquest argument ens podria fer pensar que l’autor es posiciona dins el grup de professionals del patrimoni del nostre país que tendeixen a “demonitzar” o a menystenir la qüestió dels públics i de la dimensió social del patrimoni dins les institucions patrimonials perquè creuen que el patrimoni no necessita de cap més sentit que no sigui el de la seva conservació[2] . Però lluny de pertànyer a aquest grup conservador, l’Antonio Rojas defensa que les institucions patrimonials deixin de ser “torres d’ivori” que estan fora del control de la societat i assumeixin la seva responsabilitat perquè, en les seves paraules, “la rendició de comptes ha de ser una obligació dels museus, així com d’altres centres patrimonials, que no pot reduir-se només a dades de visitants. Serà de gran utilitat informar sobre com s’han emprat els recursos, i quins han sigut els resultats del seu ús. Els indicadors de rendiment són un utensili vàlid per a aquesta finalitat. És en definitiva allò que en el sector del màrqueting s’aplica de forma habitual, el Retorn d’Inversió”.

Com diria Hamlet (perdoneu el recurs fàcil) aquesta és la qüestió, la professionalitat de la gestió de les institucions museístiques. Al nostre país tenim molt bons professionals de la gestió del patrimoni, però no podem dir el mateix de la nostra tradició de polítiques de patrimoni. Massa sovint s’ha traspassat la “fina línia vermella” que separa el “legítimament democràtic” del “reprovablement partidista”, especialment en el gran nombre de casos de creacions de museus o institucions patrimonials que responen només a una ambició política personal.

Penso que, de la mateixa manera que va succeir amb la Nova Museologia, el debat que hem engegat aquests darrers dies obeeix també més al fet de que estem davant d’un canvi del model de societat que no pas davant d’una disputa ideològica. De fet, avui no seria capaç de diferenciar una política de patrimoni d’esquerres d’una de dretes, millor dit, no seria capaç de diferenciar si una institució patrimonial la governa un partit d’esquerres o un partit de dretes. I és davant d’aquesta manca de compromís ideològic que en Vàngelis Villar interroga a qui vulgui escoltar si és possible dotar a les funcions bàsiques de la gestió del patrimoni d’una certa vocació de compromís social. Perquè ell troba a faltar aquesta dimensió social que l’Eva Jove defensa enfront de la dimensió política, aquesta dimensió social que l’Antonio Rojas exigeix a l’hora de fer l’avaluació d’una institució patrimonial, aquesta dimensió social que va néixer amb la Nova Museologia i que el segle XXI s’ha endut per endavant.

Actualment, el compromís social que jo exigeixo a les institucions patrimonials és la seva contribució a la lluita contra l’atur, per això subscric al cent per cent les paraules de l’Eva Jove quan diu que “el que està clar és que un museu ha de seguir una “política” de gestió, és a dir, un full de ruta transparent i a llarg termini i no una ideologia política concreta, que canvia segons el vent que bufi”.

Per acabar, una por i una esperança. La por em ve del mal que pateix la democràcia occidental en el seu conjunt: que el relat «partidista» ha vençut al relat “democràtic”. Suposo que tots en som responsables, que no hem sabut aprofitar la construcció de l’Estat del Benestar per a construir de veritat un món millor, sinó una Torre d’Ivori de la qual s’ha exclòs a la majoria de la Humanitat. I aquesta Torre d’Ivori ara s’està desfent com un terròs de sucre mentre dins de la vella Europa s’està construint ja no una torre d’ivori sinó un castell fortificat on es tancaran els privilegiats que aconsegueixin escapar de la Segona Gran Depressió.

L’esperança me la dóna llegir els escrits de l’Eva Jove, en Vàngelis Villar i l’Antonio Rojas i veure que al nostre país hi ha una generació de joves professionals molt ben preparats i amb la sensibilitat necessària per a donar-li la volta al mitjó de la gestió del patrimoni. Espero que ells trobin les respostes que es van perdre pel camí.